Ahir em va quedar molt més clar que les meves cames podran dur-me molt més lluny del que jo creia i, el que és millor, abans del que em pensava. Em va quedar molt més clar que podré contemplar el mateix paisatge, respirar el mateix aire, sentir les mateixes olors, percebre els mateixos colors, veure el mateix mar, escoltar i emocionar-me amb les notes musicals que tant m’agraden i d’altres que en vindran, que podré gaudir dels llibres, com fins ara, i que tot el que m’envolta serà igual; tot serà igual però hauré fet un viatge molt llarg, un viatge que haurà durat molts, molts anys, que hauré anat molt més lluny del que mai m’hauria imaginat i que, per fi, hauré arribat, sense moure’m, al meu país que, per fi, s’haurà convertit en la terra lliure que sempre he somiat.
Aquest és el sentiment que ahir el jutge Santiago Vidal em va transmetre en la seva conferència parlant de com serà la justícia a Catalunya en un futur immediat, del procés, de com s’estan fent de bé tots els passos –uns més llargs, d’altres més curts, uns més de pressa, d’altres més a poc a poc– però passos en la mateixa direcció que ens fa estar segurs que arribarem a assolir allò que volem.
No vull entrar en detalls del contingut de la conferència que ahir en Santiago Vidal va impartir en un acte dins del marc de l’Aula de la Universitat a l’Abast que la Fundació Universitària Martí l’Humà va organitzar conjuntament amb l’Assemblea Nacional Catalana de la Garriga. I no vull entrar-hi perquè em quedo amb el que em va provocar la seva brillant i documentada intervenció i desitjo de tot cor que aquest sentiment també el transmetés a les més de dues-centes persones que el varen escoltar amb molta atenció i que, en finalitzar, varen fer-li preguntes que ens van portar a finalitzar l’acte amb més de mitja hora de retard sobre l’horari previst.
Mireu: gent de casa, sigui d’on sigui però que se l’estimin, com en Santiago Vidal, és el que ens cal per fer d’aquest país, el nostre, una petita gran nació que la voluntat de tot un poble volem convertir-la en un Estat lliure.
Només puc dir, Santiago Vidal, gràcies!
