Els misteris i els secrets s’atresoren durant anys, i romanen inadvertits, amagats o amatents fins que maduren, fins que es desclouen, fins que es desvetllen o es donen a conèixer. No era cap misteri que ell feia fotografies i que et podia fer feliç un dia entregant-te un sobre amb retrats quotidians, records de tants moments que uns i altres vam viure i que sabia plasmar capturant somriures. Sortien tot d’una d’un sobre per recordar-te’ls, i seguir-los provocant al guaitar aquelles instantànies. No era cap misteri que el què feia l’apassionava i que gaudia darrera d’un visor, a l’ombra d’un negatiu per escanejar o bellugant l’objectiu endarrere i endavant.
Disparava sovint, i molts el vèiem aquí i allà i a tot arreu i a totes hores, buscant les estones dels nostres anys, sense fer destorb ni destrempar cap moment únic que podia configurar la captura d’instants d’aquell dia. Flap! Clic! Com qui caça papallones es feia amb aquelles gents, amb aquelles celebracions, amb aquells llogarrets, amb aquells núvols al terrat. Eren seus, com un secret; tresor de tots.
Ens guaita de fa dies des dels vidres de la sala d’exposicions, a can Dachs, davant del Ginko que va retratar del dret i del revés, de groc i de platejat, frondós i despullat. Si obres la porta, el que era evident per a molts es converteix en descoberta i els misteris i els secrets s’escaten com qui esbandeix un lluç escorredís a la pica de casa. El lluç tendeix a escapolir-se, esmunyedís i juganer però sense dolenteria, i a sota les translúcides escames hi descobrim una pell fina, tendra i melosa. I son els petits tresors de tots, darrera la seva particular visió disparant la Nikkormatt, el que ens apareix a la pica de casa, el que ens queda al plat a taula, el que se’ns desvetlla, el que es desclou de vermell apassionat, de blanc i negre exacte i precís, de detall menut engrandit.
Molts havíem passat per inadvertit el seu particular món, les passions per les petites coses que naixien en el no res i que als seus ulls, i mitjançant la seva lent, relluïen en si mateixes per formar part del tresor. Obrim la porta: de les parets en pengen una figuera a la vorera; unes motos de peli de James Dean, en un bosc garriguenc; uns indrets que tots coneixem i que han desaparegut; uns detalls del modernisme de tots, que no tots havíem vist; escenes peculiars d’actes i festeigs, molt populars i molt poc tradicionals; un amor del tot fotogràficament plasmat; unes filles de l’aquí i l’ara, del capturem aquest instant, perquè pot ser per sempre… I els secrets ben destriats se’ns desvetllen per recordar-lo amagat sota el bigoti, somrient amb el nas aclofat darrera l’aparell fotogràfic, allargant la mà amb un sobre ple de misteris, secrets de tots, molt ben guardats.
Gràcies a l’enorme èxit de públic i la calorosa acollida de l’exposició de fotografies d’en Dani Soler Vendrell, “En Dani, secret [La Garriga a través de la seva càmera]”, aquesta romandrà una setmana més a la Sala Municipal d’Exposicions, fins el diumenge 2 de febrer.
Voldria agrair de tot cor la col·laboració de tots els mecenes que la van fer possible, així com la participació activa i activista dels amics Jaume Guardis, Ivan Pujol, Miquel Andreu, Albert Benzekry, la mare i les meves germanes, en Jan i l’Estel, i tots aquells moltíssims que heu visitat la sala i heu fet que la mostra hagi estat un èxit. Ha sigut molt ferm, moltes gràcies!
- Horaris:
- Dijous 30, de 5 a 8 del vespre.
- Divendres 31, de 5 a 8 del vespre.
- Dissabte 01 de febrer, de 5 a 8 del vespre.
- Diumenge 02 de febrer, d’11 a 14 hores.
- Plaça de Can Dachs, La Garriga.
- Us hi esperem; és encara de visita indispensable!
