Aquests dies molts ulls estan mirant al meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya. En cap moment, aquesta atenció gira cap a les propostes polítiques que podem fer dins del nostre projecte polític, sinó que miren més cap al rerefons dels entrellats interns que se succeeixen.
Jo miro les propostes que el PSC presenta al Parlament o als ajuntaments sabent que són molt bones propostes i que els ciutadans i ciutadanes en sortiran beneficiades si es duen a terme, però, malauradament. les mesures que presentem al Parlament queden diluïdes en qüestió d’hores. Per dos motius. El primer és que la majoria parlamentària que tenen el partit de govern, CiU, i el seu soci ERC fa que qualsevol mesura sigui rebutjada i, per tant, quedi oblidada. Només ens queda seguir fent pressió tot i saber que difícilment prosperarà la nostra demanda. El segon motiu està clar, els ulls del ciutadà i dels mitjans de comunicació només giren cap a nosaltres quan es veu un conflicte intern. Alguns parlen de cruïlla, altres de dilema, però tots es refereixen al mateix.
Aquesta setmana les notícies que fan referència al partit al qual pertanyo haurien de ser els processos democràtics interns, com són les primàries. Unes primàries que se celebren per primera vegada al PSC per escollir els nostres candidats a les Europees o per escollir qui serà l’alcaldable de Barcelona per la nostra organització política.
Avui s’hauria d’estar parlant d’en Javi Lopez, de l’Eliana Camps, d’en Jaume Collboni, de la Laia Bonet, d’en Jordi Martí, de la Rocío Martínez, de la Carmen Andrés o d’en Manel Fernàndez. Ells haurien de capitalitzar tots els titulars del PSC i no tenir altres protagonistes.
És per tot això que, com a militant, reclamo una mica de sensatesa a tots plegats. Necessitem un partit incloent i plural, on no hi sobra ningú, amb debat i discussió; perquè tot això és un reflex de la societat, on a partir d’aquest debat i discussió creixem tots i totes.
Deixem de banda els debats sobre les expulsions, si us plau. Torno a dir que estic a favor del debat i de la discussió, però no estic a favor de les baralles internes que de vegades donen a entendre que, lluny d’aquest debat enriquidor, ens estem barallant per continuar salvant la nostra cadira.
Al partit no hi sobra ningú. I faig èmfasi en aquest ningú. No m’imagino un PSC sense algunes persones que han dirigit, dirigeixen i dirigiran el futur dels seus municipis, de les seves comarques o de Catalunya. Però, a la vegada, tampoc m’imagino un PSC sense sectors crítics, perquè precisament aquesta crítica dóna riquesa i pluralitat a un projecte. Però, si us plau, treballem tots en aquest projecte inclusiu.
Sóc dels que sempre he defensat el dret a decidir de les persones, per davant de tot. Dret necessari per a aglutinar diferents opinions, per saber el que volen els nostres ciutadans i ciutadanes. I el defensaré allà on faci falta. Però també sóc dels que pensen que els projectes de qualsevol mena, els marquen les persones i no les individualitats.
En definitiva, avui necessito una mica de seny. A partir d’ara prefereixo parlar d’en Javi, de l’Eliana, d’en Jaume, de la Laia, d’en Jordi, de la Rocío, de la Carmen o d’en Manel. Perquè les primàries marcaran uns projectes polítics que han de mirar per a les persones. I això, les persones, són el que de veritat m’importa.
