Ernest Hemingway, com sabeu, va escriure la famosa novel·la Per qui toquen les campanes? de la qual es va fer una pel·lícula protagonitzada per Gary Cooper i Ingrid Bergman… Ho recordeu? Doncs bé, el cas és que aquest títol, que no deixa de ser una metàfora, el senyor Hemingway, el va extreure del llibre Meditacions en temps de crisi, de John Donne, escrit a principis del segle XVII. Sí, la crisi no és un fenomen actual, ni de bon tros, no, i en John Donne en va fer una sèrie de meditacions, una de les quals va titular així.
Doncs mireu, d’una part del contingut d’aquesta meditació m’he permès fer-ne una transcripció adaptada. Diu així:
Cap home és una sola illa que viu per les seves pròpies forces. Cap ego és un continent, ni un planeta autosuficient. Tal vegada és només una porció de por envoltat de res, una beta de vida penjada d’un vestit vell, un fragment de roca esbandit per les desmemoriades aigües del temps.
La ciència és poca cosa, és un petit penya-segat, relliscós, on les mans volen aferrar-se. El cos és un embolcall superficial, un ocell desllorigat amb el bec trencat, ventat pels abocadors de la mort .
Habitant de la terra, la mort de tota criatura et fa més petit. Per això, quan algú es mor, no preguntis per a qui toquen les campanes de l’extinció, toquen per a tu.
Quina meditació, quina reflexió, oi?
Tot allò pugui afectar a qualsevol ésser humà, sigui on sigui, pot acabar afectant-nos a tots, segur. Segur que, d’una manera o altra, ens acabarà afectant, a tots.
Però, la crisi ens afecta a tots igual? No, de ben segur que no. Sempre ha afectat a tothom igual? No, de ben segur que no. I què fem, enfront la crisi? Com manifestem que comencem a perdre la por a denunciar? I què més podem fer?
Doncs potser podrem tenir alguna resposta demà a l’Aula de la Universitat a l’Abast, a El Patronat de la Garriga, doncs l’Esther Vivas, periodista, activista i coautora amb la Teresa Forcades del llibre Sense por, impartirà la conferència De la crisi a la indignació i la desobediència al carrer.
I… Atenció! Quan sentim que les campanes de la crisi toquen, no cal que ens preguntem per a qui toquen, segur que toquen per a nosaltres.
