Començaré per recordar les paraules del meu avi: “El separatisme no neix a Catalunya, té origen i creixement des de Madrid per les seves actituds, accions i omissions”.
La Garriga Digital.cat em va demanar 3 dies després de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya 2012, una reflexió o anàlisi dels resultats electorals i així ho vaig fer i va ser publicat el 28 de novembre de 2012 i després, en un article titulat “Quo vadis Catalunya”. Després de conèixer el nou govern de CiU sense l’entrada d’ERC escrivia:
Avui ja tenim govern i no és una majoria, sinó que compta amb pactes per la legislatura amb ERC, com ja exposava en el meu escrit a 3 dies de les eleccions. Després de l’experiència del tripartit, que ERC vulgui tornar a perdre l’oportunitat de ser el líder de l’oposició ara que és el segon partit amb escons del país… Mirarà de fer pactes i, sobretot, el que sembla és que la ciutadania ha volgut, donant el seu vot, demanar l’acceleració del procés cap la independència. Això sí, intentant evitar més retallades. Només es podria entendre aquesta aliança si CiU pensés accelerar el procés per poder convocar unes noves eleccions. Si vol governar en minoria, Mas serà com Moisès a la travessia del desert.
En un hipotètic govern de CiU + PSC és difícil que puguin conviure els independentistes de CiU amb els federalistes de PSC. Potser alguns d’Unió i para de comptar. Seria el darrer intent de suïcidi de Mas.
La resta de possibilitats són inexistents, no veig cap sortida amb el PPC ni C’s, ni tampoc la incorporació d’ICV en cap fórmula de govern amb CIU, i menys un govern de concentració nacional.
El temps m’ha donat la raó, i avui tenim un govern de CiU que depèn d’ERC, no així els altres partits que, per exemple, no volen aprovar els pressupostos 2014 que presentarà CiU amb el recolzament d’ERC. També es parla de la possibilitat de noves eleccions si no s’aprova per les Corts la competència de poder autoritzar referèndums a Catalunya, que també preveia en els meus articles. He de dir que almenys compten amb ICV i la CUP per fer el camí junts cap el dret de decidir, com hem pogut veure aquesta setmana, especialment en la proposta de traspàs de la competència de referèndums a Catalunya.
Els últims dies veig un canvi d’actitud per part d’alguns directius d’Unió. Això no ho dic pel Duran i Lleida, que ja fa temps vaig perdre tota la confiança amb ell, com pot indicar que el partit també hagi aprovat les dues preguntes que es faran en el referèndum pel dret a decidir. I personalment puc dir, com deia el meu avi, que gràcies a Madrid avui sóc més independentista.
Acabaré aquest article, tal i com ja vaig escriure en l’anterior sobre aquest assumpte: Quo Vadis Catalunya? On vas Catalunya? Cap on el poble vulgui i pugui decidir!!
