No es fa gens fàcil digerir amb lleugeresa tot el que va passar ahir al Palau de la Generalitat. Els partits polítics catalans aglutinats a favor de donar la veu al poble i convocar una consulta van donar un exemple d’unitat, força i coherència. De ben segur que la negociació, tot i ser breu, no ha estat senzilla. Els diferents partits amb idees matisadament oposades sobre la idoneïtat de la pregunta sabien que havien de fer concessions i així ha quedat demostrat amb un pacte salomònic digne d’enginyers equilibristes.
La pregunta ajorna, doncs, el gran debat sobre qui és i qui no és manifestament independentista i permet que les quatre (sis) forces polítiques que ahir van aparèixer a la foto continuïn juntes i no es desmembrin abans que comenci la pugna real amb l’Estat espanyol. Vàrem assistir a una sortida endavant digna i elegant que traspassa la pilota al terrat del govern espanyol mentre el PSC la veu passar sense ni tocar-la.
Fer una sortida endavant, però, pot ser un moviment enverinat per a ambdues parts segons com s’interpretin els hipotètics resultats finals de la consulta. Si només es demana que el Sí guanyi per un 51% dels vots a cadascuna de les preguntes, es fa trampa per la part independentista ja que amb una mica més d’un quart dels vots emesos podria sortir guanyadora l’opció secessionista. Si, pel contrari, es demana que el Sí+Sí sigui majoria comptant la totalitat dels vots emesos, representa un flac favor per als independentistes, ja que han de treure la majoria de vots entre tres respostes i no pas dues. Caldrà que el doble Sí tregui més vots que les altres dues opcions juntes per vèncer sense pal·liatius.
Així doncs, els polítics ens han deixat en safata un menú apassionant per anar digerint en els propers mesos, on l’estratègia dels qui volen canviar de passaport s’ha de centrar en minimitzar les respostes negatives en la segona pregunta.
