Espècie humana… La més intel·lectual i egoista de totes. Hem estat capaços de construir grans infraestructures i crear grans somnis, com també de destruir allò que la mateixa vida ens ha donat: ella mateixa. Hem inventat la medecina per combatre els virus que també nosaltres hem creat.
Mentre passejo pels carrers, m’adono que les obres van finalitzant mentre sento que el món està més en ruïnes que mai. De vegades ploro de felicitat i ric de tristesa. En aquest cas, no sé què fer.
Veig els núvols arran del meu cap però mai podré tocar el cel. De vegades em sento realitzat quan estic sol, amb mi mateix, i perdut quan d’altres m’envolten. Em sento gran per ser com sóc, però també insignificant en aquest món. Tinc la sensació que somnio de dia i que a la nit visc els somnis. Com més aprenc, més m’adono que sóc un inculte. “Trigues tota una vida en conèixer-te a tu mateix” deia el gran mestre Lee, i no li faltava raó. Dels ben petits hauria d’aprendre, però són els més inexperts a la vida.
D’altra banda, trobo curiós que normalment deixem els nostres sers estimats en mans d’altres en els moments més delicats de les seves vides, quan més hauríem d’estar per ells: quan naixem i quan estem a punt d’abandonar el nostre cos. Potser recordem més a una persona quan ha finit que quan estava en vida. Hi ha gent que és morta vivint i gent que ha mort i el seu record és molt viu. Com de curiós és que el meu cos sigui ple de sang, aigua, cèl·lules… i de vegades em senti buit. Hi ha cops que suo i estic fred i, per contra, puc tremolar de calor.
És com l’aigua que dóna set, cada cop en vull saber més de la vida. Vull omplir-me de moments emocionants i viure-la meva com una història d’amor apassionant. Com si no tingués final. Estimo l’amor i tot el que em rodeja. Estic enamorat de les ganes de viure que tinc. Per contra, sé que aquest elixir tan dolç, com és la vida, és tant o més insignificant per a la mort com jo em sento envers el món.
El blau pot ser verd per a un daltònic i fins i tot negre per als gossos. El que se sent gras no entén d’obesitat, i el que diu que és prim possiblement no coneix la fam. Els rics treballen per plaer, per fer alguna cosa, mentre els pobres fan el que poden, simplement. Per contra, saben que la majestuositat de la mort deixa que, aquest precís instant, sigui el més viu. Uns tenen una casa molt gran i la seva família és molt petita o inexistent, els altres, es tenen els uns als altres i se senten rics.
En alguna part del món dos homes s’amaguen per manifestar-se el seu amor, mentre que dos homes es poden estimar a plena llum del dia en un altre indret. És, en aquest mateix instant, en què un nen afamat no és conscient de saber si al següent dia viurà, mentre és observat pels soldats que estan en guerra per la pau. La vida és el nostre gran actiu però la guerra el gran negoci. Ens amaguem per fer l’amor, mentre la violència és més que visible.
Mentre, però, una dona gran és colpejada per reivindicar els seus propis drets i, també, del policia que l’està ferint. Els que han d’anar a la presó tenen el poder i els que volen prosperitat són condemnats. Abans els líders corrien els primers a les batalles, donaven la cara, però ara no poden dir quatre frases per ells mateixos. Han de llegir el que algun altre ha escrit en un paper. Els que haurien de ser grans oradors, no tenen paraules.
El món va bé i va malament, la vida és dolça i amarga, l’amor fa mal i cura totes les ferides, l’aigua colpeja però no la pots agafar…
Haig de trobar la pau en el caos, hi ha moltíssimes coses que em creen malestar, ansietat, angoixa… però la meva força és creure en mi, en que tot anirà millor, en la gent que em fa feliç, que fa d’aquest món un món millor. El got pot ser sempre ple, depèn de com es miri.
Tot és casualitat o tot passa per alguna raó?
Nosaltres som els nostres pensaments, els nostres desitjos. Poden ser molt potents si els hi dediquem temps i energia. Ho són tot si creiem en ells.
Nosaltres som els nostres pensaments, i els nostres pensaments, en realitat, no són res. Són imaginaris.
Tu tries com veure la vida, com t’afecten les coses. Aquesta és, per a mi, la vertadera llibertat.
