L’estrena de l’himne de les Nacions Unides, el 24 d’octubre de 1971, havia d’ésser un fet històric i el programa que acompanyà aquesta estrena havia d’ésser el més seriós i amb la música més adient. Hi havia dues obres de Bach. El Concert per a dos violins i el de tres pianos. Tots executats per primeríssimes figures.
L’Himne de totes les Nacions va ser escoltat per tot l’auditori amb la religiositat que mereixia. Fou ovacionat tan calorosament que la seva repetició va ésser obligatòria. L’ovació es reproduí de manera indescriptible. U’Thant s’adreçà a Pau Casals de manera que tot l’auditori ho sentís, dient-li: “Vós heu consagrat la vida a la veritat, a la bellesa i a la pau. Com a home i com artista personifiqueu els ideals simbolitzats per la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. Us l’oferixo amb el més profund respecte i admiració”.
Pau Casals va respondre amb emoció: “Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial- , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps –segle XIè- van reunir-se a Toluges –avui França- per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, contra, la guerra. Per això les Nacions Unides que treballen únicament per l’ideal de la pau estan en el meu cor, perquè tot el referent a la pau hi va directament”.
Després d’haver dirigit els concerts de Bach va dir encara: “Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català. El cant dels ocells. Els ocells quan són al cel van cantant: “Peace, Peace, Peace” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ ànima del meu poble, Catalunya.”
Un dels guardians de l’ONU va dir: “jo no havia vist mai plorar en aquesta sala” (Del New York Times, del 25 d’octubre de 1971)
(Copiat del llibre Pau Casals, dades biogràfiques i inèdites, d’Enric Casals)
