En l’imaginari col·lectiu hi ha dues ciutats que comparteixen el lideratge polític del món occidental i que alhora marquen estil propi: Brussel·les i Washington. Les semblances i diferències d’aquestes dues bombolles burocràtiques són nombroses. Juntament amb una bona amiga que viu a tocar de la Casa Blanca, hem pogut elaborar aquest article a quatre mans per esbossar-ne unes quantes.
Les principals divergències semblen clares: mentre els EEUU són un Estat-nació amb una estructura federal, la UE només és una unió d’Estats independents que discuteixen constantment al voltant de cedir més o menys sobirania a les seves institucions comunitàries. Si el conglomerat institucional de Washington és estable des de fa anys i interacciona amb un idioma comú, la UE representa un flux constant de poders i contrapoders que canvien d’una llengua a l’altra amb una facilitat que al·lucina.
Una va ser creada especialment per a ser capital d’un gran Estat-nació, situant els òrgans de govern al bell mig de les seves artèries principals. L’altra s’hi ha anat trobant poc a poc, fruit dels equilibris de poders entre els seus Estats veïns (parlem, principalment, d’Alemanya i França). Aquest fet fa que la bombolla europea s’erigeixi com una “subciutat” annexionada a la capital belga; un pedaç ple de banderes enmig d’una ciutat gris.
Els qui viuen de i per a la política estan força més polaritzats a Washington, on les minories tenen un paper molt menys rellevant per la seva quasi impossibilitat de tenir representats als principals òrgans de decisió de l’Estat; el pastís se’l reparteixen entre republicans i demòcrates. Paral·lelament, a Europa, tot i que també hi imperen dues forces polítiques destacades, el paper que poden jugar els tercers actors és cabdal. La figura del president és molt més respectada i admirada mar enllà que a Europa, on es qüestiona constantment el paper de les tres cares visibles de la Unió (presidents de la Comissió, Parlament i Consell). Hi ha una absència de manifestants obertament en contra de la figura del president als EEUU. Mentre mana, ell és el “comandant” i se l’ha de respectar. El mateix passa amb el paper de la primera dama, molt més actiu a la vida social i política de Washington que no pas el que fan els cònjuges dels peixos grossos europeus o de qualsevol dels 28 caps d’Estat i de Govern.
Un altre dels matisos diferenciables és la llibertat amb què es parla o es revela el lloc on un treballa. Si a Brussel·les és típic –i francament monòton– que formi part de la presentació bàsica explicar on i per a qui es treballa, als EEUU es limiten a dir el “sector” al què pertanyen o a dir el nom del seu càrrec, sense especificar per a qui ni a on exactament ho fan. Aquesta idea d’evitar donar massa informació quadra amb la de cedir part de la llibertat d’un mateix en benefici de més seguretat. Mentre aquest debat sembla més decantat cap a la cessió de llibertat als EEUU, a Europa encara estem lluny d’acceptar com a inevitables moltes de les mesures invasives que duu a terme l’administració americana. Una conseqüència evident d’aquest fet és la psicosi per a la seguretat en tot edifici públic, on els treballadors són escorcollats escrupolosament abans d’entrar cada matí a la feina. Aquest fet es combina amb la por constant de veure maletes o motxilles abandonades per tot arreu, que de ben segur fan passar una mala estona a tots plegats. Mentre costa acostumar-se a aquest control excessiu, es perd la por a la violència de carrer, més present als carrers de Brussel·les. A Washington pateixes més per si el teu lloc de feina és objecte d’un atac terrorista que de si et roben la cartera a la cantina.
Fer lobby a un costat i a l’altre de l’Atlàntic també té un “estil” diferent. Aquest fet radica en el decalatge existent entre el costum de consens europeu i l’alt nivell de professionalització i agressivitat del lobbista americà. La llarga tradició nord-americana en les pràctiques del lobbisme ha fet que socialment estigui àmpliament acceptat, teixint una malla enorme de grups d’interès (des de l’associació d’amics del rifle, a partenariats d’empreses energètiques, passant per tot tipus d’ONGs). Els europeus es continuen mostrant més escèptics a l’hora d’acceptar aquest fenomen com a legítim dins del procés de decisió política. Actualment hi ha uns 20.000 lobbistes a Washington, mentre que a Brussel·les en són poc més de la meitat.
La manera com es fa networking a les dues capitals no dista gaire, sovint amb una copa de vi o una cervesa a la mà. El punt fort dels americans és potenciar les xarxes d’antics alumnes de les universitats punteres que alhora, no només constitueixen centres d’interès unidireccionals –com passa a Brussel·les on quasi tot esta enfocat a la política comunitària– sinó que són realment polièdrics: al voltant del Banc Mundial, del Banc Inter-americà pel desenvolupament, de les ambaixades d’arreu del món, de les agències del Govern, d’importants hospitals de recerca… Cada institució és un món independent que alhora manté estrets lligams amb la resta. Aquesta diversitat fa que els perfils acadèmics i professionals dels qui es passegen pel Mall prop del riu Potomac siguin més diversos que els qui ho fan per Schuman.
Després de comprovar com es remenen les cireres a les dues capitals, ja podeu fer un breu exercici de retro inspecció i decidir si la vostra manera d’entendre el món s’adiu més amb la d’una o l’altra.
