En Jordi Sedó, sociolingüista, mestre de l’escola Giroi de la Garriga i autor del llibre Un rèquiem pel catanyol (ed. Malhivern) -que es presentarà a la Biblioteca Núria Albó de la Garriga el proper dijous 17 d’octubre, a les 20h- ens rep a casa seva, a migdia, sota l’ombra d’una morera aquests dies en què l’estiu encara es resisteix a abandonar-nos definitivament. Mentre prenem el cafè, després de dinar, encetem una conversa:
Explica’m una mica què és Un rèquiem pel catanyol.
Doncs, mira: d’entrada, he de reconèixer que el títol és una mica presumptuós perquè ningú pot pensar que pel fet d’escriure un llibre, ja podem cantar les absoltes a res de res. I molt menys a una cosa tan arrelada com l’anomenat catanyol…!El que passa és que vam escollir aquest títol entre l’editorial i jo perquè era més comercial que no pas el que jo havia pensat en primer terme, que era un molt més modest: Tenim la paraula. A la introducció del llibre, ho explico…
I el llibre, doncs, és un recull d’articles que vaig anar publicant, al llarg de deu anys, de manera regular, a la revista Escola Catalana, d’Òmnium Cultural, al llarg dels quals vaig anar tractant, de la manera més didàctica que vaig saber, tota una sèrie de dubtes, vicis i incorreccions que pateix el parlant quan fa servir la llengua catalana. Per exemple: què vol dir exactament la paraula altell, que sovint utilitzem malament, quan hem de fer servir per i per a o per què és incorrecte dir, posem per cas L’aigua és un bé escàs. Estalvia-la. En total, són poc menys de 100 articles… Vull dir que Déu, n’hi do…!
Com va sorgir la idea de fer aquests articles?
La Carme Alcoverro, quan era directora d’Escola Catalana, em va demanar que col·laborés amb la revista amb una secció fixa i hi vaig acceptar. De fet, ella volia que m’ocupés de dur tota una secció de crítica de llibres sobre educació amb col·laboradors i tot, però això em va semblar una empresa massa ambiciosa per a mi perquè, en aquella època, jo ocupava un càrrec al Departament d’Ensenyament i no crec que hagués pogut fer-ho amb la qualitat i el rigor necessaris i li vaig dir que no. Llavors va ser quan em va dir que, almenys col·laborés amb una secció sobre llengua i això em va encantar i vaig acceptar-ho de seguida.
I la idea de fer un llibre d’aquestes característiques?
La idea, me la va donar en Jordi Solé i Camardons fa ara potser sis o set anys, quan ell era al consell de redacció de la revista. I, mira, la vaig anar covant i ara que Òmnium ha hagut d’interrompre la publicació –esperem que temporalment– per raons de finançament, em va semblar un bon moment. I, de fet, és que em sembla realment útil aplegar en un únic volum tota la casuística que contenen aquests articles en conjunt…
A qui s’adreça el llibre?
Mira, en un país com el nostre, on el parlant acusa uns dèficits tan importants en la llengua del país, et diria que s’adreça a tothom. Ara bé, si vols, més específicament, crec que és especialment útil als professionals de la llengua: escriptors, periodistes, presentadors, animadors, guies de museu, professors, persones que fan conferències… A tothom que faci un ús professional de la llengua i vulgui fer-la servir amb certes garanties de qualitat i de genuïnitat.
I això de la genuïnitat, vols dir que enganxa, en català?
Aquest és un dels reptes que em vaig plantejar de manera prioritària. El català es parla molt malament en general i, per tant, cal posar-hi remei si volem tenir una llengua equiparable a les altres i que ens serveixi per a mostrar-nos al món. Ara bé, també és cert que si comencem a farcir-la d’àdhucs¸llurs i ensems, li farem un dubtós servei. No vol dir que aquestes paraules s’hagin de bandejar, però sí que cal reservar-les, potser, per a determinats registres més elevats o més formals. Ara bé, tampoc no podem permetre que ens envaeixin els milers de castellanismes que campen lliurement en boca dels nostres parlants i també a la ploma de molts escriptors i periodistes. Tan nociu per a la llengua és obligar a fer servir quelcom en qualsevol situació com acceptar quadro, en sèrio i raro, quan podem ben bé dir quadre, de veritat i estrany sense que ens soni gens forçat. Cal, per tant, dotar-nos d’un model de llengua que sigui genuí i àgil al mateix temps. I això, a vegades, no és senzill, però estic convençut que la nostra llengua està encara en un punt de deteriorament que ens permet encara trobar aquest equilibri que fa que el parlant se senti còmode amb el model que fa servir sense necessitat de recórrer a paraules alienes. Si més no, no pas més que el que fan els parlants d’altres llengües… Perquè aquest és un fenomen més universal que no ens pensem, eh…? Això de parlar en una llengua barrejant-hi paraules d’una altra passa també en castellà, en francès i en totes les llengües del nostre entorn. Fins i tot en anglès…!
I quins són aquests casos que tractes en aquest recull?
Home, et diria que et llegissis el llibre, que ja m’has dit que ja ho has fet, però sí que m’ha interessat no limitar-me a repetir aquells que ja sap tothom: bueno, vale, barco… No. M’ha interessat abordar casos d’aquells que passen més desapercebuts. Per exemple, quan les persones diuen escoltar en comptes de sentir…: Si no crides més, no se t’escolta… No…? O menjar per dinar…: A quina hora menges tu, a migdia?… Que lleig, oi? Molt millor A quina hora dines… Però com que, de fet, aquestes incorreccions es produeixen fent servir paraules catalanes com ara escoltar i menjar, doncs passen desapercebudes. O, per exemple, quan fem un ús del català que denota que pensem en castellà, com ara quan diem Sents com olora aquesta flor? És clar que, en català, no es diu així, però com que, en castellà, es fa aquest ús del verb, doncs, au, pel broc gros…! I com que olorar també és paraula catalana, pot passar desapercebut igualment. En el meu llibre, de casos com aquests, en trobaràs un niu perquè m’ha interessat, sobretot, anar a raure al pensament profund del parlant i a mostrar-li que no és tan sols que fem servir paraules castellanes quan parlem en català, sinó que també hem passat, en alguna mesura, a imaginar-nos el món en castellà. A representar-nos-el d’acord amb els valors de la comunitat lingüística castellana. I quan passa això, no és la llengua qui està en perill, sinó tota la cultura d’una comunitat lingüística. Quan diem la Verge en comptes de la Mare de Déu, fixa’t si no queda clar com hem desplaçat la nostra concepció del concepte. Fixa’t on posa l’accent la cultura castellana quan diu la Virgen i on el posa la catalana quan en diu la Mare de Déu. O quan, erròniament, diem adiestrar en comptes d’ensinistrar. En aquestes dues maneres –contràries, de fet!– de dir el mateix, hi ha clares diferències culturals… En fi…
Molt interessant! I més coses…?
Home, doncs, les hipercorreccions també són una cosa que fem sovint els catalans, que ens sembla que les paraules estan mal dites quan s’assemblen gaire al castellà. I això no és necessàriament cert. És més: el més normal és que dues llengües que tenen un origen comú, el llatí, s’assemblin en moltes coses. I, aleshores, què passa? Doncs que diem coses com ara que la nena estudia medecina. I no. Això està mal dit. Cal dir que estudia medicina perquè medecina vol dir ‘medicament’, però no pas la ciència mèdica. I mèdic és una altra d’aquestes paraules. A vegades, sents a dir Ja he passat la revisió metge. I no. Hem de dir revisió mèdica. En fi, tot de coses així…
I, per acabar, ja: tens algun altre projecte entre les mans ara mateix?
Sí, mira. Precisament estic acabant un altre llibre sobre educació que es dirà segurament Fer de mestre, en el qual vull posar la meva experiència, ja d’uns quants –bastants– anys com a docent, al servei de qui cregui que en pot treure alguna cosa. És un text molt crític amb el sistema educatiu i, sobretot, amb els agents educatius, que no són només els docents. En fi, sortirà, probablement durant la primera meitat de l’any que ve. I, per després, potser trauré el meu segon llibre de contes… Vaja, que de feina, no me’n falta, no… I si me’n falta, ja veus que me la busco…
Doncs, moltes gràcies i que tinguis molta sort amb tots aquests projectes.
