Després d’un llarg agost de vacances forçades (període entre el final d’un contracte i l’inici del següent) he pogut endinsar-me en una zona del sud d’Europa que malgrat ser encara poc coneguda, obre a poc a poc les seves portes al món mostrant ferides encara obertes i tapant les vergonyes d’una tragèdia recent. Parlo dels Balcans. Terra de contrasts, on eminents muntanyes topen amb el Mediterrani en un contrast inquietant on s’hi barregen esglésies ortodoxes, catòliques i musulmanes. Un mosaic demogràfic on podem visitar des de la sofisticada Croàcia, amb un aire fortament occidentalitzat (convertint les seves principals destinacions en autèntiques riuades de turistes ) fins a territoris com Kosovo, on tot resta encara per fer.
Precisament volia fer cinc cèntims de l’últim Estat en irrompre, de moment, dins del mapa europeu per poder-lo diferenciar clarament del que possiblement sigui el següent en fer-ho. Kosovo va aconseguir la seva independència l’any 2008, després que el seu Parlament autònom proclamés el que ja comença a ser una paraula d’ús freqüent a casa nostra: una DUI, o Declaració Unilateral d’Independència. El juliol de 2010, el Tribunal Internacional de Justícia va estimar que si bé la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret a l’autodeterminació dels territoris colonials, i malgrat no haver-se previst per a territoris no colonials, “no hi ha norma en el dret internacional que impedeixi declarar la independència”. Un cop certificat que la seva DUI no violava el Dret Internacional, una successió d’Estats va anar reconeixent Kosovo per efecte dòmino. No obstant, encara hi ha cinc països de la UE que es resisteixen a fer-ho, amb la tesi que això crearia un precedent difícil de digerir al pati del darrere de casa seva.
El que més impressiona de passejar pels carrers de Kosovo, a part de la calma tensa que s’hi respira i la baixa mitjana d’edat de la seva gent, és la -quasi- impossibilitat de trobar algú que se senti només kosovar. Costa de veure una bandera de Kosovo onejant sola (que, a falta de tradició pròpia es limita a representar el mapa del territori amb sis estrelles al damunt). Aquesta sempre va acompanyada de l’albanesa, l’autèntica “mare pàtria” dels kosovars. Tots ells se senten albanesos de cor i duen un document d’identitat kosovar a la cartera. La nova autopista que comunica les dues capitals, Tirana i Pristina, és digna de les millors obres d’enginyeria suïssa. Els qui van més enllà tenen el somni d’una Albània gran i forta que tindria uns límits geogràfics força més grans que els actuals.
A aquest sentiment de doble pertinença s’hi suma la situació dels serbis del nord del país, on són majoria. Aquestes municipalitats (Mitrovica, Leposavic, Zubin Potok i Zvecan) representen l’11% del territori del nou Estat i queden al marge de la llei, ja que els serbis que hi viuen es neguen a reconèixer les lleis kosovars en les seves terres i funcionen amb estructures polítiques paral·leles que depenen directament del govern de Belgrad. Les mines de zinc, plom i plata que allí s’hi troben són la raó per la qual el territori avui no forma part de Sèrbia. La principal ciutat de la zona, Mitrovica, es troba dividida en dues parts pel riu que la travessa, formant un gueto de serbis a la part nord que viuen d’esquena a la resta de la ciutat (pagant fins i tot en dinars serbis). El pont, ple de runa per evitar-hi el trànsit rodat, està custodiat per les forces de la pau de l’OTAN; la KFOR.
Aquestes també protegeixen dos dels monestirs més importants de l’església ortodoxa sèrbia. El destí ha volgut que precisament aquests dos enclavaments (l’equivalent sentimentalment a Montserrat i Núria a casa nostra) es trobin en sòl de l’actual Kosovo. Per visitar-los, cal passar un exhaustiu control de passaport i creuar un parell de murs que els protegeixen de l’exterior. Allí fora no dubtarien en destruir-los, amb un intent foll d’esborrar qualsevol rastre serbi en el seu territori, una tasca que ja fa anys que duen a terme exitosament. És difícil de creure que algú encegat per l’odi pugui destruir un parell de joies com aquelles, que avui representen dos oasis aïllats de recolliment i reflexió ortodoxos.
Parlant amb la seva gent un se n’adona que aquella DUI del 2008 no va ser el punt de sortida d’un procés d’emancipació nacional com el que pretenem fer nosaltres, sinó que va ser la culminació de nou anys de desgovern, vivint sota administració internacional. Kosovo ja era un territori sense cap vinculació administrativa amb Sèrbia i estava gestionat des del 1999 per l’ONU, que havia construït una administració pròpia. Un cop les negociacions dels tres actors interessats en la regió (els EEUU, la UE i Rússia) van fracassar, fins i tot el propi enviat de l’ONU a la zona va declarar que la independència era l’única solució viable per fer sortir Kosovo del punt mort en què es trobava.
Queda clar doncs, que si bé ells van trobar una manera més fàcil que la nostra de sortir de l’atzucac que es trobaven fruit de la inestabilitat de la regió, nosaltres tenim una singularitat molt més acusada respecte els nostres veïns i una capacitat d’autogestió infinitament superior que ens legitima sobradament per afrontar amb garanties el pas per superar el nostre particular punt mort.
