Una àvia –confesso que tinc tirada a xerrar amb les àvies– em diu que no vindrà, que ens ho deixa per nosaltres. No hi veu bé i ens faria anar malament: Aneu tan lluny! Us ho deixo pels joves, jo ja hi estaré amb el cor i ho miraré per la catalana(sic). Per col·laborar però, ha comprat la samarreta groga commemorativa. Voldria venir a la cadena però no s’hi atreveix. El cos no li respon com ella voldria.
Aquesta gent gran són un referent vivent, una dolça pedra angular quan mirem la nostra història més contemporània. Als joves ens deixen feina feta, i també, molta per fer. Confiats i amb tranquil·litat, ens passen el relleu, amb ulls d’esperança perquè com va dir l’Espriu, confien en nosaltres perquè saben que hi haurà demà. Relleu, esperança, belles paraules.
Acabada la guerra, esmorteïda i denigrada, una generació mantingué viva la flama de la llengua i de les tradicions a casa, en veu baixa, sense fer soroll. Els seus fills –molts passen dels 80 o ja no hi són–van fer la vida impossible a Franco intentant que el país no defallís. Catalanisme, antifranquisme… Salvaren i enaltiren la llengua i el país amb llibres, classes d’amagat, poesia i conferències. Calia anar en compte però calia fer-ho i ho varen fer: Òmnium cultural n’és un clar exemple.
Els seus fills –aquests ara són granadets però no vells– juntament amb fills dels que varen venir del sud varen córrer davant els grisos tot cridant “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia.” El maig del 68, les tancades als caputxins, Montserrat i l’Assemblea de Catalunya donaren resultats.
I arribem nosaltres. Un altre relleu en la cursa de la història de Catalunya. Una altra generació que empeny i ha d’empènyer amb força. Els que hem crescut ja en una escola en català –tot i que en perill– i amb uns ajuntaments democràtics i una Generalitat al servei dels seus ciutadans, ens toca agafar el relleu tot estirant la resta de la societat. Ara, cal actuar amb fidelitat al país, assegurant el relleu de la nació i alhora, partint d’un ferm compromís amb la comunitat, sigui el barri, el poble o la ciutat de cadascú. Amb aquests tres ingredients, Catalunya serà el que ella vulgui ser, però segurament serà quelcom plenament volgut pels qui la conformem avui.
Dimecres 11 de setembre sortirem de groc i amb el cor alegre. Agafarem la mà de la mare, del veí, del desconegut o de la parella i ocuparem un lloc a la Via; un camí costaner que ens reserva un metre del seu recorregut per tots i cadascun de nosaltres. Situa’t més amunt o més avall, busca-la i agafa-la ben fort, i amb els ulls fixats a l’horitzó, llavors ens mirarem de fit a fit i sabrem que haurem fet un pas més cap al futur, un pas més endavant.
Fa més de cent anys, Joan Maragall, al posar lletra a la sardana “L’Empordà”, ja ho va dir ben clar:
Tot és camí, tot és drecera, si ens donem la mà!
No ho dubtis, pren-la-hi. Agafa-li la mà.
