Cristina, permet-me que et tutegi. Sóc un dels molts joves que avui dia ens estem mirant un pis on poder viure. Sé que tu no saps al que em refereixo, no has hagut de passar les penúries d’anar al banc a que et diguin que has de pagar el 12 % d’impostos que, sumat a un 10 % que et demanen per avançat, significa que has de tenir un 20 % més o menys estalviat perquè et concedeixin una hipoteca per un pis que no és el que hauries somiat. És un simple pis que et permet viure amb una certa dignitat.
I ara surt als mitjans de comunicació, ja que el teu pare et va deixar 1,2 milions d’euros dels seus estalvis, per a què tu et compressis un palauet de més de 1.000 metres quadrats útils. Mentrestant, jo demano un préstec per un pis equivalent al 6 % del teu palauet i els del banc em demanen 10 coses que per a un jove que té la sort de superar el model mileurista (per poc, però el supero), són difícils de complir.
Possiblement en una altra circumstància no et demanaria explicacions. No estaríem parlant del préstec personal que t’ha fet el teu pare, de ben segur. Però com ja saps, els estalvis personals del teu pare, els i les joves i la resta de ciutadans i ciutadanes, els anomenem els nostres impostos. Així que no esperis paraules amables.
Sóc fill d’un pare que ha treballat dels 14 anys fins als 59, que són els que té ara, tot i que el context de crisi ha fet que la seva empresa hagués de tancar les portes. Com que els darrers 12 anys ha treballat com a autònom no li ha quedat cap prestació econòmica i es troba en una situació precària, acceptant treballs que li van sortint per poder arribar als 65 i poder tenir una jubilació digna. Crec que se l’ha guanyat.
Sóc fill d’una mare que, durant la meva infantesa, havia de treballar des de les 10 del matí a les 10 de la nit, un total de 12 hores, la qual cosa em va impedir poder gaudir-ne com a infant, perquè treballava per lluitar per nosaltres i donar-nos una estabilitat. Malauradament, la meva mare va patir un atac de cor fa dos anys i mig del qual es va revifar gràcies a una Sanitat Pública que es volen carregar. Aquest atac de cor l’impedeix treballar i li han donat la llarga malaltia; com a contraprestació li ha quedat una paga de menys de 500 €. Entén, doncs, que tu i la teva família a mi no em poden parlar de justícia. La vida no és justa.
Sóc germà d’un jove que, després d’haver estudiat uns Graus Formatius, ara ha de desenvolupar la seva vida laboral en treballs que no tenen res a veure amb el que va estudiar. A sobre de precaris i mal pagats.
Sóc amic de joves que han currat sempre i ara es busquen la vida; alguns d’ells fora, a l’estranger, buscant possibilitats de treball que aquí no tenen. Nosaltres no tenim la teva sort, de deixar feines perquè n’has trobat de millors. Normalment passa a l’inrevés; retallen els nostres drets laborals.
Però el meu cas no és un fet aïllat. No és un aspecte que sigui únic a la societat actual. El cas pel que passa la meva família és un fet que estan (sobre)vivint moltes famílies. Això fa que sigui el teu cas, l’aïllat.
Jo tinc un pare que no pot abdicar. Fins i tot jo no tinc un pare que als 75 anys pugui plantejar-se el fet de no jubilar-se. Potser seria el moment de demanar la seva abdicació. Però vaig més lluny: n’estic fart que ens enredeu. Estic fart de veure com amb els nostres impostos el teu pare pot anar a caçar elefants i disculpar-se. No perquè se’n penedeixi, sinó perquè l’hem enxampat.
No crec en institucions que no ens representen. Perquè, si en algun moment ho heu fet, ara mateix, a dia d’avui, no ens representeu. Esteu allunyats de la realitat ciutadana i han estat molts els escàndols en els que us heu vist involucrats. Per tant, ha arribat el moment de l’abolició de la Monarquia; institució arcaica allunyada d’una societat moderna.
Per cert. Simplement per dignitat, quan reps un préstec personal del teu pare d’1,2 milions d’€ no pots dedicar-te a ser responsable de projectes de cooperació.
