Només a Europa, des de 1905, els Estats que han aconseguit la seva independència han sigut 12. Noruega de Suècia, el 1905; Finlàndia de Rússia, el 1917; Irlanda del Regne Unit, el 1922; Islàndia de Dinamarca, el 1944; Lituània i Estònia de la URSS, el 1991; Eslovènia-Croàcia-Bòsnia de Iugoslàvia, el 1991; Eslovàquia de Txecoslovàquia, el 1992; Montenegro de Sèrbia, el 2006; Kósovo de Sèrbia, el 2008.
I us preguntareu com ha estat possible? Doncs molt senzillament. Tots els Estats dels quan procedien han reconegut la veu del poble, han prioritzat la voluntat de la ciutadania i, d’aquesta manera, cada poble ha triat el seu present i el seu futur.
En la seva sentència del 22-7-2010, el Tribunal Internacional de Justícia declara que no existeix en el Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència:
Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona. I declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica la legalitat quan sigui necessari.
