La setmana passada coneixíem unes dades que malgrat no ens sorprenguin no deixen de ser dramàtiques. L’Estat espanyol és el país de la UE-28 on els graduats universitaris tenen més risc de caure en el fatídic embat de la pobresa. La gran quantitat de llicenciats i diplomats que han sortit de les nostres aules en els darrers anys i l’escassa capacitat d’absorció del mercat laboral han portat a aquest drama que ha trobat en la sortida a l’estranger la principal –i quasi única– via per contrarestar-lo.
Molts dels joves catalans ben formats, la majoria dels quals han gaudit del luxe majúscul de poder estudiar en centres educatius públics i de qualitat, estan començant a digerir amb certa dificultat que dos dels principis intocables en els que creien quan van començar els seus estudis superiors, ara semblen utòpics. El primer és l’assumpció que estudiant tindran una vida millor que la dels seus progenitors. És dur pensar que potser no aconseguiran fer una mica de racó per gastar-lo en vacances, hipoteques o bolquers ni ara ni quan d’aquí a tres o quatre anys, per fi aconsegueixin deixar enrere el món de les pràctiques mal o gens remunerades.
L’altra màxima que perilla, i que sembla encara més difícil de renunciar-hi, és la d’acceptar que probablement s’hauran de guanyar la vida en camps professionals que no tenen res a veure amb el que han estudiat, abandonant així els vells somnis que tenien mentre prenien els primers apunts de la carrera. A aquesta frustració s’hi suma la resignació d’acceptar –ja quasi sense protestar– que tindran pitjors condicions laborals ja no només pel que fa a salaris reals, sinó en hores de feina o llibertat per agafar-se una baixa; aspectes que faran que de ben segur la compaginació de la vida personal i laboral sigui cada cop més una quimera.
Dies enrere, una bona amiga amb qui hem compartit angoixes laborals a Brussel·les em va fer saber una de les millors notícies que es poden donar a la Catalunya d’avui: ha començat una nova feina, a Barcelona! El fet que aquesta recerca laboral exitosa hagi acabat a la nostra capital hi afegeix un extra punt de virtuositat en el petit miracle que acaba d’aconseguir. En aquest moment un pren consciència que els més afortunats ja no són aquells qui aconsegueixen trobar una feina a l’estranger, per molt bé que soni el seu càrrec en anglès, sinó que hi ha encara una petita i afortunada capa per damunt, constituïda per aquells qui agafen el pols del mercat laboral català i aconsegueixen una feina a casa.
