Artur Mas, Pere Navarro, Joan Herrera, Alicia Sánchez-Camacho… Transmeten confiança i seguretat, aquests noms? Què ens ve al cap quan en sentim a parlar o veiem aquests personatges? En canvi, al llegir Francesc Macià o Lluís Companys, canvia la cosa, oi? Si us interessa la política, puc quasi assegurar que amb els últims us ha canviat l’expressió de la cara. Però, per què? El canvi d’actitud al llegir aquests noms no té a veure amb els personatges en sí sinó amb el que representen.
Es pot dir que tenim la sort d’estar al dia en les coses de política, però la veritat és que el que sentim no deixen de ser crítiques i discrepàncies d’uns polítics als altres. No veiem propostes o iniciatives que semblin tenir un futur viable. Deu ser per això que els noms dels nostres polítics no ens inspiren gaire cosa i que no sentim a dir el mateix d’ells que el que sentiríem dels polítics “d’abans”. Francesc Macià parlava de força, entusiasme; d’un país millor. El mateix va fer Lluís Companys, qui va lluitar per Catalunya i el seu país no se n’oblida.
Aquests polítics d’abans eren els “de veritat”. Aquests eren els qui estimaven tant el país com la política. Podem dir el mateix ara? Tenen aquesta estima cap al seu país, els polítics actuals, o es tracta més aviat d’una estima cap al caler? Macià va dir que el seny només serveix per amagar la covardia si no es mostra acompanyat d’una voluntat per a aconseguir el que es vol fer. Durant els anys trenta les coses eren més difícils que ara però, tot i així, els polítics d’aquest país encara aconseguien alguns dels seus objectius. I ara? Crec que ara només sentim excuses i crítiques. Podrem recordar José Montilla gràcies als seus èxits per a Catalunya? Els presidents que no lluiten o no es comprometen prou amb el seu poble no són realment polítics. És fàcil parlar al teu país i prometre el que es vulgui, però també és fàcil arraconar-ho i oblidar-ho.
Convé ressaltar que Companys és recordat avui per tot el que representa aquí a Catalunya: un polític que –literalment– va donar la vida pel seu país. Ara bé, si fem cop d’ull al que diuen els polítics d’avui dia… podem confiar-hi? Són fiables les seves paraules? Jo només sento a parlar de “canvi i noves idees”. És que és nou, tot això? Quins canvis estem veient, nosaltres, comparat amb tot el que esperem que passi? L’únic canvi que hi veig és l’estat d’ànim de la gent: tothom s’emprenya cada dia més. La paciència amb els polítics s’esgota.
Què ha canviat des d’aleshores? Jo diria que ha canviat la passió per l’interès. Els polítics fan el discurset i aquí queda tot. En comptes de “fem això”, es limiten a parlar de “poble”, “nació”, etc. No dec ser l’única persona que creu que els nostres polítics haurien d’aprendre dels d’abans, oi? Haurien de saber que el seu país tornaria a creure en ells si fossin sincers i treballessin pel que cal, i com cal. Però pel que sembla, tot quedarà com està ara o, en tot cas, anirà a pitjor. Qui no està al·lucinant amb el nombre d’aturats que hi ha? I quants no han anat a votar a les últimes eleccions? Què dirien (o farien!) Macià i Companys si poguessin viatjar en el temps i veure com estan les coses ara? Des d’un gran interès (i decepció alhora) per la política, només espero poder veure o tenir algun Macià versió 2.
