Un gegant de 193 milions d’habitants s’ha despertat. Com ens agrada a Occident donar aquest tipus de titulars tot i que el Brasil només hagi obert els ulls després d’una curta becaina que va començar amb la victòria de Lula l’any 2003. Aquella fita va marcar una sacsejada tan increïble com necessària per a la història del país. Aleshores, un activista sindical i treballador de la indústria automobilística brasilera guanyava unes històriques eleccions amb el partit que ell mateix va fundar; el dels Treballadors. Deu anys més tard, la seva successora intenta donar resposta a les noves generacions que demanen continuar millorant i titllen d’aberrants les desigualtats dels país.
La presidenta Dilma Rousseff va fer públic dilluns un comunicat on exposava un plebiscit per dur a terme profundes reformes al tretzè estat amb més desigualtats del món segons l’índex de GINI (Dades del Banc Mundial, novembre del 2011) i el tercer si només tenim en compte els que superen els 45 milions d’habitants. Aquest document es basa en cinc eixos –responsabilitat fiscal, sistema polític, salut, educació i transport– que són al centre de les reclamacions dels manifestants que han ocupat els carrers del país en les últimes dues setmanes.
Durant aquesta dolça migdiada, el país ha rentat la façana però no ha canviat els fonaments. En moltes regions empobrides el nivell de desenvolupament continua sent ínfim. Un cop es pot pràcticament assegurar que no hi ha fam al país, la resta de necessitats bàsiques de les que ens parlava Maslow queden lluny de ser cobertes.
Als petits pobles de l’interior, per exemple, la compra de vots és una pràctica molt estesa. Un alcaldable sap perfectament els milions de reals que li costarà la campanya (suborns inclosos) per fer-se amb l’alcaldia pels propers quatre anys. Es calcula que durant la primera meitat de legislatura robarà per recuperar la inversió feta durant la campanya i podrà fer servir els següents dos anys per enriquir-se personalment. Lula va implantar un sistema de vot electrònic per evitar precisament el frau electoral que ha funcionat a la perfecció i és copiat arreu del planeta. No obstant, ha fet que aquest frau s’avanci en l’horitzó temporal: si abans tenia lloc després de votar ara passa abans d’acudir a les urnes.
Mentre les privacions materials dels brasilers s’han vist notablement reduïdes en els darrers anys, encara persisteix una interpretació de la realitat molt classista, masclista i plena de prejudicis. L’avortament continua sent una idea de bojos (exclosa de l’agenda política per l’elevadíssim índex de creients, en el que els evangelistes comencen a ser majoria per davant dels catòlics tradicionals). La mateixa Dilma va haver de retirar unes declaracions fetes durant la seva joventut a favor de l’avortament si volia tenir alguna possibilitat de poder ser escollida com a presidenta de la República. A barriades perifèriques no és estrany trobar-se grups de noies malvivint juntes perquè van ser excloses de les seves famílies quan van reconèixer que havien quedat embarassades i el pare de la criatura no va voler casar-se amb elles. Els caps de família, prefereixen expulsar les menors de casa abans de compartir el mateix sostre i així acceptar tal deshonra. Paral·lelament, el Congrés Nacional brasiler està tramitant una llei per poder tractar els homosexuals al psicòleg, assumint aquesta orientació sexual com una problema d’origen mèdic.
A aquests aspectes s’hi suma una dubtosa llibertat de premsa, una corrupció que esquitxa tot l’arc parlamentari (però que almenys ara surt a la llum i no com abans), una violència política evident (eliminació de rivals polítics i expropiacions més que forçoses), un lleure sa gairebé inexistent (tret dels partits de futbol improvisats), una sanitat precària, uns educadors mal pagats (tot i els avenços en els darrers anys) i un fenomen que no troba fre tot i les múltiples campanyes que s’han dut a terme: el consum de crack entre els joves, una droga molt barata i extremament addictiva.
En tot aquest batibull hi apareixen com dos benediccions divines l’organització de la Copa del Món de futbol i els Jocs Olímpics en els propers anys. Sembla que la neta façana de la que parlàvem ha començat a donar els seus fruits. La poca vista dels governants però, ha fet massa evident un malbaratament de recursos flagrant a l’hora de construir estadis. Aquests dos macro projectes han fet enriquir a molts governants, contractistes i executius que formen part d’institucions lligades directa o indirectament amb la Copa o els Jocs.
Queda clar que els importants avenços que ha registrat el país fins ara són insuficients i és hora de donar respostes com les que apunta la presidenta. La població ha après a reivindicar els seus drets i a canalitzar el seu malestar. A diferència del que ha passat en molts estats on revoltes populars han triomfat recentment, al Brasil no es discuteix la seva líder però se li demana que baixi de la trona i governi, com diuen les bases del seu partit, “per a tothom”. No en tinc cap dubte que ho sabran canalitzar i que en el proper decenni el Brasil experimentarà uns canvis iguals de positius que els darrers deu anys.
*Títol de l’article: “O povo acordou“, significa “El poble s’ha despertat”
@seseballart
