Ens trobem en un mas de qualsevol racó del Vallès. Casa forta d’ençà segles, corriol d’aigua a prop, horta a ponent, era al davant i cort. Quarteres de camp l’envolten i s’enfilen per la muntanya. Finestra gòtica damunt l’entrada i capelleta i ciri a Sant Galdric. Com el Vallès no hi ha res. Els amos van a mercat cada setmana a vendre el que cultiven.
Les gallines mengen el pa sec que la mestressa els reparteix dins el galliner cada dia. Però cada dia el pa és més sec i en menor quantitat. Al crit de “tites, tites” cada dia corren més i acaben abans l’àpat, i també fan els ous més petits i més escarransits.
El marit llaura les terres i ella mena els animals. El gra que produeixen el venen a mercat, un cop molinat en surt la farina. Però anar a mercat ha deixat de ser negoci per passar a ser un qui dia passa, any empeny. Anar-hi gairebé no els surt a compte, venen poc i paguen molts impostos. S’ho plantegen seriosament. Pensen en deixar de vendre a tercers i posar parada pròpia i vendre al mas mateix, els ous i el gra. Mentrestant, les gallines es barallen entre elles; l’aliment escasseja i els pollets no creixen com cal. La societat de la masia es baralla, es divideix i s’enfronta.
El mas, amb un camí i nissaga de segles, avui no podria permetre’s una finestra gòtica ben treballada com feren fa segles els membres de la mateixa família. Si em permeteu l’apunt, mireu les finestres de la placeta de Santa Isabel, Can Blancafort del Molí, Can Nualart o el mas de Ca n’IIla i ho entendreu. Quan els pagesos podien, encarregaven una finestra bella a un escultor, símbol de que la casa era forta i les terres es menaven bé. Ara, res de tot això és possible.
Però tornem al galliner.
Les gallines tenen gana i pressa. Algunes ja no fan ous i les que ponen, els fan eixarreïts. Es barallen entre elles i es piquen la cresta. Entremig, hi ha algun gall encrespat que té por de perdre privilegis i alguna lloca que no vol perdre sa doble ració, que obté d’amagades, fruit d’anys de pactes i negocis foscos. Però anem malament. La majoria volen sortir i campar-la, picant d’aquí i d’allà. Volen volar però no poden, els han tallat les ales. Per si no ho sabeu, a les gallines els tallen les ales de sota perquè no alcin el vol i així no saltin el clos, que esdevé la seva realitat.
Pensant en el mas i en el galliner, penso en el procés cap a la independència. Tinc clar que ens en sortirem. Essent jove, cal ser positiu i tenir il·lusió i esperança. Tot i que són conceptes diferents. És qüestió de treballar amb il·lusió però sabent, com a humans que som, que hem de viure amb l’esperança d’un país millor. La Il·lusió, tard o d’hora marxa i ens desencisa, però l’esperança, més endins i més passiva, roman en nosaltres.
Ens en sortirem bàsicament per dos motius.
En primer lloc, per tenir un missatge positiu, inclusiu, obert, alliberador i que proposa(no imposa) un futur que està per fer, que l’hem de fer nosaltres i que ha de ser millor, per això el fem. Tot sovint em fixo en la cara i les expressions dels tertulians de televisió -catalans o no- que defensen seguir dins d’Espanya i el no a la consulta. Estan sovint de més mal humor que la resta. Alguns i no pas pocs, fan comparacions odioses i perilloses i no i no i no… A quants volen engrescar així?
Avantposen la Constitució -feta amb un règim encara amatent- a la democràcia. Llavors em pregunto: Fou l‘esperit democràtic que va permetre la constitució o va ser la constitució qui inventà la democràcia a l’Estat espanyol? L’ou o la gallina primer?
En la majoria de països una constitució és un text garant que encarrila jurídicament(el norma normarum) la resta de lleis i permet avançar la societat a través d’una guia de carrils amples. En canvi, a Espanya, la Constitució esdevé un lligam, una cadena restrictiva i no pas un text garant de drets bàsics. És interpretada quan convé –gairebé sempre- com quelcom que permet a l’Estat evitar qualsevol progrés de Catalunya. Tot el que voldríem fer i que cal fer, no es pot fer. Tot el contrari del que deia el poeta de Roda de Ter.
En segon lloc, ens en sortirem perquè el procés cap a l’estat propi inclou per igual als que ja hi creien des d’un principi -aportant un valor de coherència al llarg del temps- alhora que suma molta gent que n’era reticent però que en canvi, desencisats i esgotats, veuen que és, també, l’únic camí possible. La força d’aquests dos tipus d’independentistes plegats és molt potent, perquè tenen arguments contundents que apunten cap a la mateixa direcció i reflecteixen, en el seu conjunt, el clar país.
Per cert, un darrer apunt. Les gallines que corren lliures, a pagès popularment s’anomenen de pica-femer. Piquen i mengen d’allà on volen i quan volen, no quan els ho diuen. A la Garriga ho entenem pla bé, fem Corpus i l’ou com balla. Aquestes gallines fan els ous més grossos i amb la closca més dura, ideals per fer ballar l’ou. La closca és dura i brillant atesa la bona alimentació i salut de les gallines, que campen soles. Quan l’ou cau, no es trenca i torna a flotar i a ballar.
En fi, no perdem la força i la trempera del raig d’aigua ni l’alegria de com balla l’ou(que simbolitza la fertilitat) i menys, les ganes de fer-lo ballar. I que no s’arribi a trencar mai l’ou, la nostra societat. Perquè al capdavall, tot és qüestió d’ous. La gallineta ha dit que prou.
