Des dels carrers de la capital europea ressonen amb més força que mai les veus dels qui demanen una nova realitat per a Catalunya. Mai abans el nostre petit país havia estat tant en boca de tothom i aquesta qüestió ocupa la centralitat dels encesos debats entre els catalans que vivim aquí, així com els que protagonitzem nosaltres amb estrangers que ens escolten amb atenció. La majoria ens miren amb una barreja d’admiració, incredulitat, temor i respecte.
Després de mesos de viure el procés des d’aquí –una ciutat que jugarà un paper importantíssim alhora de legitimar-lo i, òbviament, per negociar la hipotètica entrada d’una Catalunya independent dins del club europeu– he après a escoltar i a obrir el zoom per veure les problemàtiques des d’una perspectiva global. Per sort, Brussel·les ofereix innumerables oportunitats per entendre millor la multiplicitat de factors que intervenen quan es planteja un repte d’aquestes característiques.
Durant aquests mesos d’efervescència, en els que ser independentista s’ha convertit en mainstream, he pogut gaudir de conferències, debats, exposicions i tertúlies amb convidats rellevants amb els qui sempre se’m queda la llibreta curta a l’hora de prendre apunts. Començant per l’excel·lent feina dels eurodiputats catalans al Parlament Europeu per part de CDC i ICV –Ramon Tremosa i Raül Romeva– sense oblidar la valentia constant de l’eurodiputada pel PSC Maria Badia, fins a les xerrades amb responsables internacionals com l’irlandès Dick Roche, expert en l’elaboració de referèndums, passant per personalitats rellevants catalanes que es deixen caure per Bèlgica, com en Martí Anglada, que ha estat a la capital europea aquesta mateixa setmana per presentar el seu nou llibre, Muriel Casals o el ja ex-delegat de la Delegació Catalana davant la UE, el senyor Joan Prat. Organitzacions com Horitzó Europa o la recentment creada filial de l’ANC-Brussel·les, són dues plataformes de la societat civil que ajuden a ampliar el debat i a millorar l’argumentari propi.
Tot plegat fa que sigui més conscient que mai de la magnitud del repte que plantegem els catalans i que, al cap i a la fi, només dependrà de nosaltres, ja que tot es basa en l’obtenció d’una majoria social favorable al “sí”, sense oblidar el caràcter democràtic, pacífic i majoritari tutelat pel Parlament que ens ha acompanyat fins ara. Parlem de la dificultat d’arribar a la data en què el poble pugui ser consultat sense oblidar la vital importància del procés que naixerà a partir d’aquella data, que pot durar més o menys depenent de l’actitud que aleshores adopti l’Estat espanyol.
Sovint surto un pèl desanimat d’aquestes trobades, ja que els obstacles del procés no seran fàcils de flanquejar, però aleshores m’aturo i penso que aquest esforç compensa amb escreix. Si al final d’aquesta aventura que va prenent forma no és el que molts desitgem, haurà valgut la pena lluitar tots aquests anys per la causa i que, si fallem en l’intent, almenys podré dir que haure passat els anys que precedeixen a la meva trentena somiant un futur millor no només per a la meva generació, sinó per a totes les que ens seguiran. L’alternativa a no tenir aquesta esperança a l’horitzó és tan radicalment oposada que no me la puc ni imaginar. Els temes dels que parlaríem amb il·lusió els catalans que vivim a Brussel·les si aquesta opció s’esfumés de cop, es limitarien a congratular-nos per una extensió de contracte laboral o a brindar pels èxits del Barça.
@seseballart
