Moltes són les conductes que tenim preestablertes en el nostre ser que ens diuen d’alguna manera el que està bé (o socialment acceptat) i el que no. De vegades pateixo la lluita interior entre el que vull fer i el que hauria de fer, el que podria dir o el que la gent espera que faci.
El benestar personal, la confiança en un mateix i una bona actitud –mentalment parlant– davant de tot allò que pugui sorgir que necessiti de la nostra intervenció, ho és tot. Tant se val el que pensin els demés, ja que no vivim per ells sinó per nosaltres. A més a més, com més gran és la població, més difícil és que tots tinguin una mateixa idea d’alguna cosa. És a dir, no podem agradar a tothom i hem de tenir clar que, fem el que fem, agradarà a uns més que a d’altres.
Arribats a aquest punt, l’autenticitat de la persona marca la diferència entre la gent que fa el que realment vol tot i que hi hagi persones a les que els sembli estrany i aquells que fan el que és “políticament correcte”. De vegades coincidirà amb el que es vol, però d’altres s’actua de manera diferent al que realment es desitja.
En aquest sentit, he après molt treballant amb nens. Els nens naixen purs, autèntics i es van intoxicant pel que fa a protocols. Per exemple, si un nen està enfadat o està content, no té cap tipus de problema en expressa-ho, simplement ho fa. És igual els motius, però no callen: s’expressen.
Per això m’encanta la gent que s’expressa d’una manera diferent als demés i accepta les crítiques d’aquests. Per mi és una senyal d’intel·ligència, ja que no tothom es mostra de forma diversa a l’establerta i ni molt menys tothom accepta les crítiques alienes.
Com a conclusió podria dir que és necessari que actuem i ens expressem tal i com ho sentim. No insinuo que no s’ha de pensar allò que es diu, però sí que no ens ho hem de guardar a dins. Com quan érem petits i autèntics.
No es fa un món diferent amb gent indiferent.
