Moltes poden ser les raons que ens portin a viure a un altre país per un període de temps, i moltes d’altres les que ens poden fer quedar en aquest nou destí per uns quants anys i començar a anomenar-lo “casa” sense adonar-nos-en. No oblidant mai el que passa allà on van embarcar el vol que els ha dut fins aquí, avui coneixerem tres vallesans que han fet les maletes i han decidit provar sort a Brussel·les, una ciutat que s’ha guanyat la fama de gris, burocratitzada i mancada d’esperit propi però que ha esdevingut un destí atractiu per a molts dels qui vénen d’Estats especialment castigats per la crisi.
De fet, gran part dels més d’un milió d’habitants de la capital belga conserven orgullosos els seus orígens, molts d’ells lluny de la ciutat que els dóna de menjar cada dia. Això converteix Brussel·les en un conglomerat de barris cosmopolites i variats, no només pel que fa a la seva gent, sinó també pels seus edificis eclèctics i barrejats sense gaire traça, carrers mal asfaltats, locals de tot tipus i gastronomia peculiar. Brussel·les és una gran barreja, i d’aquí ve la manera col·loquial d’anomenar els seus habitants, “zinneke”, paraula que designa un gos de carrer, l’origen del qual és una mescla de races. En aquest fòrum de cultures permanent hi trobem cada cop més catalans que barregen l’empenta d’aquells qui busquen noves oportunitats i la nostàlgia dels qui enyoren allò que ara tenen lluny.
L’Aida és una jove biotecnòloga de Cardedeu que fa poc més de mig any –amb la llicenciatura recent acabada– va plantar-se aquí a buscar feina. Al cap de poc d’arribar va concloure un llarg procés de selecció amb èxit, que la va portar a treballar en una consultora de legislació europea sobre cosmètics. Iniciant ja l’última fase del contracte d’un any, espera quedar-se i continuar perfeccionant el seu francès, que l’ha hagut d’aprendre a marxes forcades per exigències laborals.
En Marc es troba força més afermat a la capital de la cervesa, no pas per fer-se’n tips –tot i que confessa que li encanta– sinó per haver encadenat dues feines perfectament relacionades amb el que va estudiar quan vivia a Mollet. Després de tres anys continua sense bitllet de tornada i convençut que deixar una feina fixa per una beca de sis mesos a Brussel·les va ser una bona decisió. Va aterrar per fer les pràctiques oficials de la Comissió Europa, a la Direcció General de Medi Ambient, i s’ha acabat quedant com a empleat d’una consultoria mediambiental.
L’última d’arribar ha estat la Virginia, també de Cardedeu. Aquesta arquitecta reconeguda ha començat de nou lluny de casa passats els quaranta. Diu que se sent com si hagués passat una guerra on tot el que ella havia construït fins ara ha quedat arrasat. Sense eines per refer la seva xarxa laboral a casa, ha decidit reinventar-se sense conèixer ningú en aquesta nova ciutat. Cansada de mortificar-se per haver de marxar a la recerca de feina, ara ho veu com una nova experiència que cal aprofitar intensament. Mentre encara busca un lloc de treball que cobreixi les seves expectatives, ha après a mirar la ciutat amb millors ulls i a valorar tot el que pot aprendre dels belgues.
Aquests són només tres exemples de vallesans que, pressionats o no per la situació laboral de casa nostra, van deixar-ho tot decidits a millorar el seu dia a dia en una ciutat que projecta la seva identitat a través de la de tots aquells qui vénen de cada racó del continent.
@seseballart
