Aquesta setmana hi ha hagut, com cada quart diumenge d’abril, l’aplec dels garriguencs a Puiggraciós, aquest cop però, ben remullat. L’aplec consisteix en pujar-hi a peu o en cotxe, missa, piscolabis i sardanes i santornem-hi cap a baix.
La mitjana d’edat és alta i cada any va creixent. Alguns ja no hi poden pujar, molts tenen mandra i d’altres, més excursionistes, hi pugen caminant, toquen la paret del santuari i marxen de nou cap a baix sense missa ni sardanes. Ja han complert.
No tinc gaires anys i no he viscut molts aplecs però alguna cosa caldrà fer-hi. No podem deixar que l’aplec esllangueixi i quedi –hi va camí– com una missa de quatre avis que hi pugen, enyorant temps passats, en cotxe. Es veu que fa uns anys, hi passaven la nit anterior –la vigília– els escoltes i joves garriguencs dormint en tendes de campanya i guitarra en mà, cantaven cançons a mitjanit. Pujarem dalt dels cims amb el cor alegre! va escriure en Martí Sunyol.
Al matí o per la tarda, després de la missa, a l’aire lliure, hi havia una gran audició de sardanes, previ un dinar que cada colla feia amb el seu foc. Tothom hi pujava, segons diuen els vells, amb vespa, cotxes o a peu, i allò era tota una festa esperada tot l’any. Els temps han canviat, el Centre Excursionista, la Parròquia i l’Agrupació Sardanista han anat mantenint fidelment l’aplec però cal fer-hi quelcom revitalitzador. Hi falta un red bull. Sobretot cal, entre d’altres coses, tornar-hi a passar la nit, tornar-hi a fer un dinar popular (un arròs multitudinari, potser?) on la gent pugui quedar-se a menjar entre família i amics i posteriorment, sumar-hi alguna distracció senzilla com jocs per la quitxalla –quines ganes en tindran, de tocar la campana, els més petits! – un bingo, un ball o qualsevol activitat de les moltes entitats garriguenques que hi ha i amb la col·laboració de l’Ajuntament. Perquè són molts els aplecs d’ermita, més a prop o més lluny, que funcionen i congreguen centenars de persones durant tot el dia, com el de Sant Hilari a Cardedeu en ple gener!
El títol de l’article, Matí de festa a Puiggraciós, l’he pres d’una obra simfònica del compositor garriguenc Manuel Blancafort, de la qual ell mateix digué “la vaig compondre l’any 1926, sota la impressió del capítol “La festa de les roses” de “Solitud”, la novel·la de Víctor Català. Mentalment em vaig situar en una ermita del meu poble, i la meva obra és una mena de diàleg entre la naturalesa i el propi esperit“.
Qui hagi llegit Solitud, de Caterina Albert, i hagi pujat a Puiggraciós, entendrà el que és un aplec d’ermita. Amb una diferència. Llavors (fa més de 100 anys), les ballades de sardanes acabaven sovint en ball de bastons. El jovent es barallava per repartir la sardana, perquè qui ho feia millor s’enduia la noia més bonica, ja que treure la sardana (és a dir, repartir-la correctament) sobresortia d’entre la resta de nois. Quan es tocaven sardanes, hi havia baralles, per això sovint hi feia guàrdia una parella de policies, ben bé com relata aquesta novel·la ambientada a l’ermita de Santa Caterina de Torroella de Montgrí. Encara que, veient avui l’ambient d’una ballada de sardanes, us sembli surrealista, és ben cert que això passava.
Puiggraciós no es queda curt tampoc i també té novel·la i modernista, en aquest cas “Els sots Feréstecs”, que narra la lluita entre el bé i el mal, entre la prostituta Rodasoques (que curiosament s’instal·la a l’ermita de Puiggraciós) i el mossèn de Montmany, mossèn Llàtzer.
Tenim novel·la, tenim decorat, tenim obra (l’aplec) però ens falta el públic. Esperem, doncs, que properament puguem revitalitzar l’aplec a Puiggraciós perquè realment sigui un bon aplec de gent (perdoneu la redundància) i un matí de festa (i tot un dia!) dels garriguencs, tant joves com grans, a Puiggraciós; i alhora, esperant que per molts anys, les monges ermitanes ens rebin sempre, com diu la regla de Sant Benet, com el mateix Crist; com han fet fins ara.
