Fa uns dies vaig consultar un reportatge sobre el Museu de la Creu Roja a Ginebra. El vaig retallar fa un temps i l’he tornat a llegir amb atenció. M’ha interessat perquè s’exposen una llarga sèrie de barbaritats que m’han fet pensar en la condició humana, si més no en una part important d’aquesta naturalesa de l’home en la que domina la barbàrie a la civilització.
Un altre pensament que he tingut és que la història sembla que s’ha fet a base de guerres, violència, odis i crueltats diverses. Els llibres d’història ens divideixen el pas del temps entorn de fenòmens violents, especialment guerres de tota mena. Aleshores se m’ha acudit que podríem intentar organitzar-nos el cervell en base a dades no violentes. La cultura de la guerra per damunt de la cultura de la pau, se’ns inculca en ocasions inconscientment en els mateixos llibres d’història que vàrem estudiar o que estudien els nostres fills.
Les guerres en els llibres són dades, conceptes, que molt sovint ens rellisquen perquè no tenim gaire implicació emocional, i en canvi com a esdeveniments reals que son o han estat repercuteixen en la vida de moltes persones: milions de morts, destrucció, seqüeles físiques i psíquiques, fam, etc. En aquest context, la tasca humanitària de la Creu Roja i d’altres entitats altruistes ens posa de manifest que sempre som a temps d’actuar i que encara es poden fer moltes coses amb una visió no resignada dels problemes derivats de la guerra, de la violència i de la misèria. El Museu de la Creu Roja de Ginebra, en la mesura que vol implicar el visitant emocionalment en tot el conjunt d’informacions i experiències que presenta, sembla un bon instrument per a fer reflexionar a la societat actual que hi ha una part del nostre passat i del nostre present que és manifestament millorable. Conèixe’l i no ignorar-lo és imprescindible per a tenir una visió realista i per tant optimista de la condició humana, perquè tot i que no surt gaire en els llibres d’història també hi ha i hi ha hagut amor, pau, i altres virtuts entre les persones.
La pau té molts matisos. En un sentit ètic, és molt més que l’absència de conflicte; és un estat d’ànim, una manera de viure, essent el seu grau màxim la pau espiritual, la que brolla de les consciències i inspira tota la nostra vida. La construcció del dret a la pau difícilment arribarà a donar resposta plena a aquesta profunda exigència de l’ànima. Ara bé, podem contribuir a la construcció del dret a la pau tot responent al repte de fer front i donar respostes al gran problema de la humanitat, és a dir, la convivència. Conviure és difícil, com es recorda sovint. A més resulta del tot inajornable limitar la violència, la guerra, els assetjaments, les intromissions il•legítimes en la vida dels altres.
La pau té múltiples manifestacions, és personal i col•lectiva. La pau comporta poder viure amb una tranquil•litat existencial, sense molèsties de terceres persones ni de l’Estat. Els Estats mantenen habitualment una força coactiva per tal de fer respectar un ordre de convivència legítim, que ha mostrat la seva eficàcia al llarg de la història, sense oblidar els fracassos que també s’han donat, com en els casos de cops d’estat, màfies paramilitars, revoltes i desobediències civils, que han repercutit negativament en la tranquil•litat ciutadana. En tot cas, una de les justificacions clàssiques de l’Estat és el manteniment de la pau social. Un Estat que no respongui a la necessitat d’ordenar la convivència i garantir un mínim de pau social (entre altres mecanismes, mitjançant el dret) és certament inútil. Però més enllà de l’Estat ens trobem amb problemes. L’absència d’un ordre supraestatal sempre ha comportat grans inseguretats, com destacà el gran filòsof Kant, en el seu Tractat de la Pau perpètua (1795) . Els Estats han recorregut a la guerra, en ocasions fins i tot com una continuació de l’acció política.
L’ordre internacional té moltes més dificultats per imposar-se que no pas en l’àmbit intern dels Estats, si més no a occident. Els Estats però segueixen manant, imposant llurs decisions en els organismes internacionals, i si cal s’imposa la guerra sense gaire contemplacions, convertint el dret en un mer instrument al servei d’una brutal coacció militar.
Davant d’aquesta situació fa anys que es reivindica una cultura de la pau i una educació per la pau. A l’Estat espanyol podem celebrar la fi del servei militar obligatori gràcies a l’impuls social pacífic de milers d’objectors de consciència i fins i tot d’insubmisos, que varen plantar cara al propi Estat d’una manera insòlita si ho comparem amb els Estats del nostre entorn. El dret a la pau hauria de ser un dret de tot ciutadà de poder-se oposar a participar en guerres per raons de consciència. El dret a la pau l’hauríem de poder exercir tots els ciutadans com l’element bàsic d’una ciutadania mundial, com un dret inherent a la condició humana, com ho és el dret a la vida. Viure en pau, aquest és el contingut que hem de defensar.
Si el dret a la pau es reconeixes en els textos constitucionals o en tractats internacionals, s’obririen les portes a una nova manera de fer política. A hores d’ara pot semblar una utopia, però crec que és una fita lloable. Ja no es podria pertorbar la tranquil•litat existencial dels ciutadans i els dirigents polítics haurien d’esforçar-se més per tal de tenir la ciutadania del seu costat. D’aquesta manera, la qualitat de la democràcia donaria un gran pas endavant i la política esdevindria bastant més humana.
