Llegí un dia un article de Salvador Sostres que venia a dir que qui marxa d’Erasmus (em sembla que a Itàlia) ho fa per follar. Deixaré aquesta afirmació a judici dels lectors. Jo, dissortadament, no hi he anat. Però oficialment el projecte Erasmus tenia com a finalitat enfortir els vincles europeus entre els estudiants, fent que se sentin part del projecte comunitari per haver viscut en un país de la Unió. I crec que ha donat els seus fruits (em refereixo al sentiment europeu, no siguin malpensats) perquè bona part dels estudiants que han volgut i pogut, tot viatjant –fóra agosarat dir que només s’hi va a estudiar– han acabat sentint-se un xic més europeus, gràcies al seu pas per les universitats (i per sengles festes, sigui dit de passada) d’aquests móns de Déu.
Fem marxa enrere –vull dir retrocedir en el temps–. Sant Benet de Núrsia fundà l’ordre benedictí al segle VI i els seus monjos, escampant-se arreu d’Europa, foren els qui a través dels monestirs i sota la premissa de l’ora et labora crearen una xarxa estructurada d’espais de cultura, treball i oració. Foren els qui ordenaren la societat caòtica medieval tot conservant i difonent l’herència grecoromana. Malgrat això, la constitució europea de 2004 obviarà, tot i la insistència del Vaticà, que al preàmbul es citi l’herència cristiana d’Europa i el paper de Sant Benet com a pare d’Europa, de la qual n’és patró protector des de 1964.
I vet ací que els monjos petaren a casa nostra i s’hi trobaren bé. Només cal pensar en el paper dels monestirs de Ripoll, Montserrat, Sant Pere de les Puel·les, Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Sant Pere de Rodes i també l’Abat Oliva… Més tard, la Catalunya nova –del Llobregat en avall– també s’organitzarà i creixerà gràcies a l’empenta reformadora de Sant Bernat de Claravall sota la marca del císter i donarà monestirs com Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, tot organitzant unes terres pobres, insegures i recentment conquerides. Serà molt més tard, ja a l’any 1973 quan arribaran les benedictines a prop de casa, al Santuari de Puiggraciós. Fins avui dia, tres monges preguen i donen una acollida fraterna al santuari que veiem des de la finestra de casa i on els garriguencs hi pugem sovint enfilant la Serreta.
Amb tot això em ve al cap una frase escoltada a l’Alfonso Guerra en una conferència a la universitat. L’exdiputat va etzibar “la historia de España se resume en ver a un cura correr. O persigue a alguien o bien lo persiguen a él”. En resum, ve a dir això de les dues espanyes. La mantellina i el ciri, la torxa i Lerroux. Quanta raó!
I avui estem ben esverats. D’una filla de Sant Benet amb toca i pantalons i d’un economista d’església i del 15M sorgeix una proposta política i social nova, trencadora i alliberadora. Mai millor dit!
Espero i desitjo que ni l’ànima menjacapellanesca d’una part de la població catalana ni l’obedìencia cega i conservadora de molts rosegaaltars d’una part de la nostra església –que enviarien la monja a la clausura i al silenci més estricte– desacreditin i rebentin aquesta proposta. Una crida sorgida crec, d’una profunda meditació espiritual i d’un ferm convenciment en que el canvi és possible. De la fidelitat a Catalunya tot mirant a Europa i amb el cor al costat de les persones que pateixen. Amics, li podem dir justícia social, solidaritat o amor al pròxim. Tot plegat però, em sembla que ve de les entranyes de la terra i de la seva gent, d’un poble que camina d’ençà segles i potser no ho sabem.
Esverats perquè l’esquerra més “alter” no pot criticar una religiosa que sembla més revolucionària que ells, estant dins de l’església mateix, i alguns que manen dins de l’església critiquen qui llegeix els evangelis i els aplica al seu pensament per davant de rígides directrius romanes. Molts potser estan desubicats. El galliner català està esvalotat, se’n parlarà durant dies.
Espero que es valori aquesta proposta pel seu contingut (que avui no examino ni valoro), fugint de tòpics i frases de moda que ens fan quedar com a progres i moderns o bé com a més fidels i papistes que el Papa. Cap dels dos camins extrems porten enlloc i tenim molt clar on volem i hem d’anar, oi?
