Benvolguts i estimats lectors. Primer de tot, gràcies pel suport vers el meu primer article. Fa poc he tornat de fer una travessa pel Camino de Santiago. L’experiència ha sigut boníssima en general i m’ha servit per treure’n conclusions. El Camino, com alguns sabreu, és de caràcter religiós i, amb el recent nomenament del nou Papa, he tingut temps per pensar en varies coses sobre l’Església.
No sóc un fidel seguidor de la religió en general. Malgrat això, podria dir que l’església ha aportat durant molts anys uns valors com poden ser: la germanor, la fe, l’amor i el respecte entre les persones, la bona conducta, els bons pensaments… entre molts d’altres. Aquests, sembla que s’han anat malgastant durant el temps a la societat i penso que no s’haurien de perdre mai.
La fe juga un paper fonamental en el que, majoritàriament, gent adulta/gran es basa per ser feliç. La fe mou muntanyes diuen. Jo sé, a més a més, que és necessària. Però la fe en qui o en què?
Bé, si Déu existeix, es troba dins de cadascun de nosaltres i no a l’atrezzo, figures, vestimenta i monuments de gran valor que té l’església en el seu poder, com si ajudés a alguna persona el simple fet de tenir-ho allà. Per tant, i per a mi, la fe l’hem de tenir en nosaltres i si Déu, el kharma o el que vulgueu existeix, ens ajudarà.
Amb tot el respecte, però, crec que no era la idea del mateix Jesús tanta parafernàlia. Ell era un revolucionari que predicava practicant i no la imatge d’una gran institució (ja no sé si dir empresa). Per què no canvien tots els tresors per ajudar als nens que no tenen ni per menjar? Per a què serveix el Papa? En què es diferencia amb Juan Carlos I?
Trobo sospitós que tot just ara, amb la meravellosa imatge que tenim del sector eclesiàstic, posin a un senyor que és totalment diferent als que ens tenien acostumats fins ara. Diuen que ha canviat protocols, ha canviat l’or massís pel banyat en or, el parlar a quilòmetres de la població a fer-ho a cau d’orella i un munt de novetats. Trobo genial que sigui així, torno a dir, ja que s’està predicant amb l’exemple, tot i que em sembla un rentat d’imatge per tornar a enganxar aquells que començaven a sospitar. Estaven perdent punts.
Tothom ha de fer allò que el faci feliç, respectant als demés i creure en el que es vulgui. Del que n’estic fart és de que es jugui amb la bona fe de les persones.
Jo marxo a l’església del nostre meravellós poble. Allà també hi trobo pau. Una cosa no treu l’altra.
