Tornar a casa per un curt període de temps quan es viu fora és un d’aquells plaers amb data de caducitat als que m’he tornat addicte, conscient que dura poc i cal aprofitar-ho. Els dies passen ràpid amb una sensació semblant a la degustació lenta d’un plat que agrada molt i que saps que s’acaba o quan escoltes a tot drap la teva cançó preferida que apareix de sobte enmig d’una llarga llista de reproducció.
Tot comença quan el capità anuncia l’aterratge puntual (acompanyat de trompetes si es viatja amb Ryanair) informant de la temperatura exterior. Impacient, esperes que el mòbil agafi un 3G del que no gaudeixes a la ciutat on has embarcat, frises perquè s’obrin les portes i entomis amb felicitat els divuit graus que ha anunciat el comandant, com si es tractés d’una calor tropical que et fa guardar d’una revolada la bufanda al fons de la maleta i plegar l’abric fosc a la mà. Dues peces de roba de les que no t’has desprès en cap de les últimes fotos que t’han fet i que ara vols esborrar per complet de la teva vista durant uns dies.
Avui valores molt més tots aquells petits detalls que abans obviaves. Un raig de sol entrant per la finestra del cotxe conduint cap a casa i que, sorprenentment, arriba a escalfar el braç o la cuixa sembla una benedicció d’un cel que té un blau especial, desacomplexadament alliberat de núvols blancs. Amb un somriure als llavis, et mires al retrovisor i recordes la fila que fas amb ulleres de sol mentre comproves que tothom ja respira un cert aire de primavera. Aquí la neu s’amaga només on ha de ser, dalt de les muntanyes, deixant pas a paisatges verds i ufanosos de camí cap a la Garriga.
Pares al bar del poble, encantat de demanar un cafè per menys de dos euros i agafes el diari com si fos una peça de museu. Per primer cop en dies, no cal entrar a internet per llegir allò que passa a casa i que ara t´ho expliquen en paper. Entre les mans tens una premsa de la que per fi entens tots els matisos, indirectes i missatges entre línies que el periodista vol deixar entreveure. En sortir, amb un solet que no t’ha abandonat, respires fons en veure la colla d’estelades penjades a les façanes de la plaça de l’Ajuntament i penses que, potser sí, algun dia tornaràs a viatjar amb un passaport diferent al que tens ara.
Tothom et rep amb alegria i s’interessa pel que fas en una ciutat que surt massa cops al telenotícies últimament. Els dies s’omplen sols d’activitats amb amics i família que comporten els deu minuts de rigor de posada al dia i grans dosis de rialles, tafaneries, explicació de batalletes del passat i concreció de plans de futur immediat. Saps que t’hi trobes tan bé perquè estàs de vacances i els altres s’adapten al teu ritme, la mare cuina allò que més t’agrada i tens el cotxe aparcat a la porta. Amb aquest temptador panorama, és fàcil engegar-ho tot i tornar a veure el Puiggraciós cada matí però aleshores reflexiones i penses en aquelles coses que no tens aquí i que també et fan feliç quan tornes a agafar el vol i reafirmes que, malgrat tot, no és tan greu treure de l’oblit l’abric i la bufanda.
@seseballart
