Avui us proposo anar una mica més enllà de Brussel·les, creuar l’oceà per recordar una trobada de l’església evangèlica al nord-est del Brasil que vaig presenciar fa poc menys d’un any. Allà vaig poder comprovar les múltiples diferències entre aquests rituals i als que tantes vegades hem assistit de l’església catòlica de casa nostra, on ens sabem gairebé de memòria el guió preparat per a cada ocasió.
Tot comença una xafogosa tarda d’un diumenge de març en una de les poques esglésies d’un municipi perdut dins l’estat de Bahia que, efectivament, té forma d’església. Les altres, molt nombroses, s’escampen pels carrers del poble com formigues. Qualsevol local és bo per a muntar una església evangèlica amb alguna caracterització especial. Aquí tothom es pot “alliberar” del seu pastor i crear una església als baixos de casa seva. No obstant, m’avisen que l’església que avui visitem és seriosa i amb molts seguidors, i que per tant, no s’hi val a fer broma.
Arribo un pèl tard, el local és ple a vessar i per sort uns amics m’havien reservat lloc en una de les primeres files amb vistes privilegiades a l’altar. Al recinte no hi cap ningú més; hi deuen haver unes 300 persones entre els dos pisos. Els moviments religiosos com a part de la vida quotidiana són fonamentals al Brasil. Les comunitats de base segueixen creixent i els moviments socials continuen avançant. L’església evangèlica en aquest país compleix una funció sociopolítica: ha de ser fidel a un posicionament social que no sigui polític en el sentit d’un partit, però tampoc pot desentendre’s del tot de la realitat política.
El sostre de l’edifici és d’uralita i les parets del recinte blanques i sòbries. Només uns grans ventiladors enquestats al damunt de cada columna trenquen l’homogeneïtat del blanc omnipresent. No hi trobo ni un senyal reconeixible del que jo entenc que hi hauria d’haver en una església: ni la creu, ni àngels, ni imatges de sants ni relíquies precioses a l’altar on, precisament, només hi ha una gran taula on hi reposen sis plats enormes coberts amb tapes d’alumini i rere aquesta taula hi penja un quadre del que entenc que seria el paradís: una imatge idíl·lica d’un riu entre muntanyes verdes i ofenoses.
Els assistents es mereixen una explicació apart; a l’església hi vénen famílies senceres. Les edats són ben variades: des d’àvies arrugades amb bastó a nadons. Tothom va bastant mudat; sembla que aquest esdeveniment també serveix per deixar-se veure entre el veïnat. Molts dels adults porten la bíblia sota el braç i llueixen orgullosos el text sagrat, editat en mil i una formes diferents, mentre el deixen reposar en un espai especialment dissenyat per aquest motiu en el banc del davant. Crida l’atenció el gran nombre de joves, molts d’ells asseguts a les primeres fileres independentment d’on seguin la resta de la seva família. Segons em comenten, aquesta església fa una gran tasca per ajudar molts joves de la comunitat. Cada vegada em resulta més evident que, ni en nom de la raó, i menys encara, en nom de la fe, pot haver-hi cap altra lectura del missatge evangèlic que no sigui la d’estar al costat dels pobres, dels oprimits i dels marginats.
La barreja de races aquí també és total. Gairebé m’atreviria a dir que els blancs representen el 50% mentre l’altra meitat la formen totes les magnífiques tonalitats de mestissatge que caracteritzen aquest país que nasqué de la unió d’esclaus, indígenes i colonitzadors.
La cerimònia comença força puntual. L’oficialitza un pastor que va vestit amb americana i pantalons foscos la mar de normals, res a veure amb túniques blanques ni sotanes vermelles. És un home que sembla tenir uns 50 anys però que de ben segur en deu tenir deu més, ja que al Brasil tothom sembla més jove del que realment és.
El pastor comença amb unes paraules d’agraïment a la comunitat mentre se’n recorda d’alguns dels seus malalts que deuen estar patint força a hores d’ara. Sorprès per la brevetat d’aquesta introducció, comença la primera de les quatre cançons que vindran tot seguit. Sabia que en algun moment cantaríem plegats, però no em pensava que passés tan aviat.
En un racó de l’altar hi ha sis joves arrenglerats que canten al ritme de guitarres i una bateria. Tothom sembla saber de memòria les cançons que toquen. Per si no fos així, es projecten les lletres de les cançons com si d’un karaoke es tractés, a la paret del darrere de l’altar, perquè els menys aplicats de la classe puguin seguir cantant com la resta d’assistents. Res a veure, doncs, amb les poques cançons que es canten dins les nostres esglésies mil·lenàries, amb un ritme que de cap de les maneres ens faria aixecar del banc i ballar. Aquí canten tots drets i sempre n’hi ha alguns de més motivats que d’altres que aplaudeixen o canten amb les mans aixecades i els ulls tancats. Pell de gallina.
Després del mini concert subtitulat, l’audiència torna a seure. Pugen a l’altar, sortits d’entre el públic, una parella que avui celebra 50 anys de casats. Els aplaudiments se succeeixen quan el pastor anuncia tal efemèride. Donen gràcies per aquest mig segle de felicitat. Aleshores tothom torna a posar-se dempeus, per agrair a Jesús aquest amor indestructible amb les mans endavant i el cap abaixat, gairebé tocant el clatell de la persona del davant, amb una posició del tronc superior semblant a la que tenen els banyistes just abans de tirar-se a l’aigua. Les felicitacions es repeteixen, perquè després de l’entranyable parella d’avis, pugen dos joves a l’altar que finalment han entrat en una bona universitat per estudiar història i educació física respectivament. Parabéns per als dos! Els aplaudiments arriben a una intensitat similar a la que han aconseguit arrencar la parella de les noces d’or.
Després d’aquests emotius moments, tots aquells que volen agafen el sobre que hi ha estratègicament col·locat davant de cada seient, just on reposen les seves bíblies, per fer un donatiu a l’església. Molts hi posen diners (ignoro la quantitat) i fan cua per dipositar els sobres en unes safates platejades que sustenten dues de les cantants del grup de música, que momentàniament s’ha quedat amb només dos vocals. Tot i això, el ritme no para de sonar, segurament, per acompanyar un dels moments més importants del vespre pels responsables de l’esdeveniment: la recaptació de fons.
El pastor passa a informar de les activitats que la comunitat organitza per als joves. Sembla que el calendari va ple, perquè d’aquí al diumenge següent els feligresos que vulguin tenen força feina a fer. Un cop programada l’agenda dels assistents, sona la música de nou per donar-se la pau. Un cop més, aquesta manifestació religiosa no té res a veure al que fem a Catalunya, on ens girem tímidament a banda i banda del banc per encaixar les mans d’amics i familiars amb un radi que en cap cas supera els tres metres i les sis o set encaixades de mans. Aquí es comencen a abraçar tots efusivament: les mans donen pas a una abraçada forta, llarga i emotiva. Si és entre familiars aquest gest denota molta tendresa, mentre que si és entre altres membres de la comunitat, l’efusivitat és menor però no menys commovedora. Aquest moment de fraternitat s’allarga força, ja que la gent s’arriba a desplaçar per poder abraçar aquell amic o familiar assegut al final de la fila i del qual volen arrencar una sentida abraçada. Abraço, sense exagerar, unes vint persones.
En acabar, un cop tots compartim una olor corporal similar, procedeixen a llegir alguns versicles de la Bíblia. El pastor els dóna la referència i tothom busca el passatge concret al llibre que duen des de casa. Aquí l’orador espera, com un mestre ho fa amb els seus alumnes, a què tothom trobi la pàgina assignada, mentre se senten per uns instants totes les fulles passar. De fet, no caldria que portessin el text sagrat de casa ja que un cop més, el versicle concret al que el pastor fa referència es projecta sobre la paret principal perquè tothom el pugui consultar. Fins hi tot n’hi ha que consulten el seu Iphone, amb aplicació “Bíblia completa” per anar més ràpids en aquesta recerca.
Es reciten els versicles escollits en veu alta mentre el pastor fa un sermó cridant molt. Ha pujat els decibels i intueixo que també la importància de les seves paraules. Just després de la reflexió que comporta la llegida dels versicles fa pujar una altra parella a l’altar, que no es deixa d’agafar les mans en cap moment. Sembla que ha arribat l’hora de les confessions; aquí la vessant més morbosa de la comunitat entra en acció. La parella, visiblement afectada, ens diu que es casaran a principis del mes entrant. No entenc aquelles cares ni l’expectació que es genera a la sala. El fet és que aquests dos joves entremaliats han fet pasqua abans de rams i estan embarassats. Demanen perdó a la comunitat per haver tingut sexe abans del matrimoni i demanar que igualment sigui el mateix pastor qui oficialitzi la cerimònia del proper mes. Un cop aquest “perdona” el pecat passional, els aplaudiments pel penediment de la parella se succeeixen. Es fa una breu pregària per ells mentre se’ls desitja sort en les dues aventures que estan apunt de començar.
Arriba l’hora de rebre el cos i la sang de Crist. Quantes vegades no hem vist un capellà partir les hòsties i repartir-les entre els fidels per després veure’s el vi del calze que les monges han rentat amb tot l’esma del món? Doncs, cal eliminar prejudicis de nou.
Tres parelles ja casades i col·laboradores habituals de la comunitat prenen ara el protagonisme. Destapen els platets que reposaven a l’altar, d’on en surten sis paneres amb trossets de pa ja tallats. Cada persona n’agafa una. Quan comença de nou la música, els assistents ja saben el que han de fer: els que han estat batejats per l’església evangèlica es posen drets mentre els altres romanen asseguts. Els drets poden prendre el pa. Les parelles s’acosten al públic, passant banc per banc. No es produeix aquella cua al passadís del mig de les esglésies per engolir el tros de pa sagrat, sinó que aquí són els propis membres de la comunitat qui l’acosten al seus companys. El procés es repeteix amb el vi. Les sis tapes contenen petits vasos ja plens menors que els d’un xarrup convencional. Tot plegat és acompanyat de l’incessant musiqueta de fons que només s’atura quan els propis membres de la banda paren momentàniament per prendre el seu pa i el seu vi.
La festa finalitza amb una cançó de germanor cantada amb una energia renovada i amb el pastor indicant el camí del carrer mentre deixa anar una broma que no acabo d’entendre. Tothom cap a casa, prèvia xerrera a les escales de l’edifici on puc intercanviar unes paraules amb el mateix pastor, encantat de tenir visitants de l’estranger a casa seva.
Aquests moments serveixen per fer una mica de socialització. Precisament aquest és el motiu principal pel qual penso que molts brasilers assisteixen a actes com aquest; per socialitzar-se amb els seus conciutadans i crear grups d’iguals. Sentir-se part d’un col·lectiu viu i dinàmic davant la falta evident de grups de característiques semblants en d’altres esferes de la societat, resulta essencial pel ser humà. El fet de no tenir gaires altres alternatives d’oci, sumat a la fe que molts brasilers tenen en la paraula de Jesús i la important tasca d’ajuda a la comunitat que moltes esglésies fan, les converteixen en autèntics pols d’atracció que no només exhibeixen fervor els diumenges per a tarda.
@seseballart
