I aquí estic. Diuen que sempre hi ha una primera vegada per a tot. Aquesta és la meva. M’estreno escrivint per a vosaltres i per a mi. Em dic Xavier Artacho i us donaré la meva humil opinió sobre les coses que veig, penso o em passen.
Ja fa mesos que vaig dir que el Whatsapp podria ser una nova epidèmia. Penso que la utilitat és bona, és a dir, comunicar-te instantàniament mitjançant missatges escrits a 0,89€ és fantàstic. El que em preocupa, però, és que hi ha molta gent que en fa, segons la meva opinió, un ús excessiu.
Us poso en situació. Quedes amb els amics per veure’t una estona i dels cinc, fins a tres o quatre veus que no paren de remenar el mòbil. Personalment, m’agradava més quan tots teníem els vulgarment anomenats “troncomobils”, ja que sabíem gaudir simplement de tenir-nos els uns als altres. Les hores passaven i, fins i tot, gaudíem dels silencis. Ara ens escrivim fins i tot gairebé quan anem al lavabo. No és més interessant trobar a faltar a algú i explicar-li aquell replec d’anècdotes amb l’emoció del “quan el vegi”?
Crec que és un reflex de la societat actual. Quant més tenim, més sembla que ens buidem per dins. Quant més ens cobrim de tecnologia, més crec que s’amaguen els sentiments i les emocions… en definitiva, l’essència de les persones. No sé si m’entendreu, però hi ha gent que necessita aquestes coses materials perquè no sap estar amb ella mateixa. El fet d’estar sol (o amb tu mateix), sense necessitar res més que la pròpia presència, i ser feliç.
He començat dient que el Whatsapp podria ser una nova epidèmia perquè s’està escampant com un potent virus. Ja no tant sols veiem gent jove connectada a totes hores, sinó que també els adults esdevenen usuaris freqüents de l’aplicació. No cal dir que estic generalitzant, que hi ha de tot a la casa del Senyor.
Un tal Einstein va dir que temia el dia en què la tecnologia sobrepassés la humanitat. No s’equivocava gaire.
Faig una crida a que els joves, i no tant joves, tornin a valorar la presència d’un amic/ga, fill/a, xicot/a, amant, pare, mare. Que els facin riure en persona, sentint la seva veu… veient la seva reacció davant una broma, càstig o sorpresa. També a deixar la tecnologia una mica de banda a no ser que sigui per força major. Sortim al carrer a embrutar-nos els pantalons de fang, aigua o tot allò que ja gairebé no valorem de la naturalesa, ja m’enteneu.
Tornem a recuperar l’essència, si us plau. No morim del nostre propi “èxit” per haver construït i inventat tant i tant. Tornem a SER.
I aquí estic. Diuen que sempre hi ha una primera vegada per a tot. Aquesta és la meva. Ha sigut com esperava, un plaer.
