Marc Guasch, corredor de Gas Gas, està passant per uns moments de frenètica activitat després del seu retorn del Dakar. Ens trobem amb ell a Can Xavi per fer un cafè i parlar amb tranquil·litat de la seva relació amb la moto, el Dakar, i el que hi ha més enllà de la cursa.
La Garriga Digital: Perquè és pilot de motos en Marc Guasch?
Marc Guasch: Em ve de molt petit. Abans que tingués quatre anys vaig tindre la gran sort que el meu pare em regalés pel meu aniversari una de les poques motos infantils que hi havia en aquell moment: una Montesa 425. Una primera moto amb la que molts pilots hem donat el nostre primer pas, amb la que vaig veure que això de les dues rodes m’agradava moltíssim.
LGD: I d’aquí, endavant.
MG: Doncs sí, aquí va començar. El nen no va parar de tocar els nassos [riu]. Per això he triat la moto. M’agraden els esports individuals, mai he estat de fer esports d’equip. Crec que en aquest esport he trobat el que m’agrada, les dues rodes, el gas, la benzina…
LGD: En aquest cas, doncs, el motorista neix, no es fa.
MG: També es fa, però aquest esport t’ha d’agradar, t’ha de cridar molt l’atenció. Evidentment, llavors et vas formant.
LGD: Perquè al Dakar no s’hi arriba en dos dies.
MG: És clar, hi ha uns passos. Almenys, per a mi, sempre ha estat una meta. Vaig ser molts anys pilot d’enduro, després vaig fer motocròs, em vaig iniciar en els rallies, d’allà als raids i bajas, i el Dakar és una cursa que sempre ha estat en el meu punt de mira. És molt cara, però vaig treballar fins a aconseguir-ho.
LGD: Amb el Dakar, llavors, considera que ha arribat a la seva meta, o vol anar més enllà?
MG: Sempre s’ha d’anar més enllà. Dir que estic al Dakar i no puc anar més enllà on em porta? Em decau la motivació? Aquesta, per mi, és treballar el Dakar millor cada any, i cada cop n’aprens més, en aquesta cursa. No és un joc, i com millor la preparis, millor et sortirà, malgrat no puguis controlar el factor sort. Pot ser que un dia la mecànica no funcioni, o que tinguis un accident i te’n vagis en orris, però com millor portis preparada la cursa millor et sortirà.
LGD: Què se sent, corrent en solitari sobre la moto i creuant un desert?
MG: No pots pensar en masses coses, t’has de centrar exclusivament en el teu pilotatge i la teva navegació, qualsevol distracció pot ser fatal. Són molts quilòmetres, molts dies, i es pot tenir un moment de feblesa, però s’intenta que no sigui així. És un dels factors que es treballa a l’entrenament. Són quinze dies de concentració absoluta, on el cansament cada cop ho fa més difícil, però has de ser tenaç.
LGD: La resta de l’any es troba a faltar aquesta concentració, aquest sentit de propòsit?
MG: No, sempre he estat una persona d’objectius. Ara mateix estem plantejant les curses d’aquest any i sé que ara mateix em posaré a entrenar seriosament. I entrenar per la propera cursa, no pel campionat o per res més, doncs el meu objectiu és sempre guanyar aquesta propera cursa. Sigui el campionat que sigui.
LGD: Es diria que mai perd de vista la meta.
MG: Exacte. El Dakar és totalment diferent, però jo igualment estic concentrat en les altres curses. Ara mateix, la meva concentració està fixada en la propera.
LGD: Què és el millor del Dakar?
MG: No t’ho sabria dir [es queda pensatiu uns moments]. Faig el que m’agrada, sóc un privilegiat per fer-ho i, a més a més, em paguen. En un moment com el d’ara, això és bestial. Però no gaudeixo de la cursa de la mateixa manera que la pot gaudir un corredor privat. Per a aquesta persona el Dakar és un repte personal, una meta que s’ha marcat a la seva vida i que li ha costat uns diners, aquesta persona hi va per gaudir i viure la experiència, mentre que jo hi vaig per d’altres motius. Ho gaudeixo, però d’una altra manera, no ho sabria descriure. Potser de la preparació d’aquells darrers tres mesos de cara a la cursa, potser amb el bon resultat d’una o dues etapes molt bones o seguir el ritme dels capdavanters. Llavors és quan gaudeixo de l’essència de la competició del Dakar, doncs jo vaig allà per competir. Gaudeixo competint.
LGD: I què és el pitjor?
MG: El pitjor són els accidents. En una cursa com aquesta, o bé tens molta sort i no et passa res, o t’hi pots fer molt mal o fins i tot perdre-hi la vida. El Dakar és diferent a tot, són terrenys desconeguts, no hi ha entrenaments ni voltes de qualificació. Passem per terrenys que desconeixem totalment, plens de trampes, de forats, de sorra que no saps si està dura o tova, si s’enfonsarà o t’aguantarà… Evidentment hi ha un roadbook, però allà no hi són tots els perills. Aquí està el risc.
LGD: Malgrat els riscos i els perills, però, a vostè li compensa. Què hi ha a l’altre cantó de la balança?
MG: Aquesta cursa t’enriqueix. Mai li pots agafar confiança, pensar “ja la tinc controlada”. No ho pensis mai això. Aprens dels errors, d’un Dakar on la mecànica t’ha donat problemes, d’un Dakar amb un accident o una caiguda, del Dakar en el que et vas precipitar i vas córrer el dia que no havies de córrer, o un en el que hagis corregut en uns quilòmetres on no tocava córrer. El Dakar t’enriqueix, el vas coneixent, és un procés d’aprenentatge i cada any saps preparar-lo millor.
LGD: Com convenceria a una persona que li tingui por a les motos o a la velocitat de que ho provés?
MG: La moto és un mode de desplaçament, de diversió o del que vulguis. S’ha de gaudir. A mi, per exemple, ara em faria por anar a jugar un partit de futbol amb els amics. Saps? Potser em fan un cop de peu o el que sigui, i això em fa por. Podem intercanviar-nos les pors, a tu potser et fa por caure de la moto o el risc… És com tot, t’ha d’agradar. S’ha de provar, però, ni que sigui per desplaçar-te a la feina. Hi ha gent que amb els seu escúter baixa de la Garriga a Barcelona per anar a treballar i gaudeix com un animal. Tot és trobar-hi el seu punt.
LGD: Què hi ha a la seva vida un cop baixa de la moto?
MG: La moto és una part importantíssima de la meva vida perquè em permet guanyar-me-la i menjar cada dia, però a part d’això m’agrada gaudir de la meva família, la meva dona i la meva filla i també de la Garriga i d’aquest paratge. M’agrada anar en bicicleta, sóc d’aquí de sempre, hi gaudeixo molt i tinc la gran sort de poder assaborir molt bé la vida aquests darrers anys. Estic molt còmode.
Marc Bellmunt
