0. Els mites de l’artista modern i la imatge de l’empresari actual. Un dels canvis de paradigma en la concepció de l’artista ha anat en paral·lel amb la concepció d’una nova forma d’empresari. Mica en mica, la manera de fer del broker o la de l’empresari s’ha anat acostant a la idea que es té de l’artista modern, que té l’arrel a Baudelaire: l’artista és una persona blanca, de sexe masculí, desvinculada del món, competitiva i aliena a les comunitats a les quals podria pertànyer (família, poble, classe social). Moltes de les característiques amb què es podria definir Picasso, també ens servirien per fer-ho amb qualsevol jove emprenedor. Mentre que en el pensament general encara perdura l’antiga idea d’artista (amb la confusió que comporta a qui un dia visita, desinformat i amb prejudicis, el MACBA), l’artista contemporani es va dissolent en el propi treball: el nou paradigma va molt agafat de la mà de paraules com col·lectiu, transformació, pràctica en el medi.
1. Crisi i oportunitat. Un dels discursos que ha generat la crisi ha sigut el de “crisi és igual a oportunitat”. D’aquí n’ha sortit tota la retòrica dels emprenedors, de l’oportunitat de formar-se més, etc.“Crisi i oportunitat” conté un altre lligam, que va aparèixer a principis de l’alentiment econòmic, proper al discurs d’esquerra: oportunitat com a desacceleració d’un creixement econòmic nociu, com a possibilitat d’una regeneració democràtica, com a nou ús del temps lliure… Ambdós discursos, que en els seus inicis tenien força seguidors, comencen a estar desgastats. Les conseqüències de la crisi els han atropellat per massa frívols. Tot i així, encara trobo vàlida la segona opció, generadora d’uns recursos que, a més de posseir utilitat en el context actual, han servit per crear noves pràctiques col·lectives de pensament (l’art activista contemporani n’és un referent avançat). En contra, el primer discurs ignorar l’altre i ens deixa a la intempèrie, sols davant el perill.
2. Model obsolet. La crisi de sistema immobiliari ha deixat molts espais buits. Parlem sobretot d’espais buit que estaven destinats a usos immobiliaris. Només cal mirar el centre del poble, on en tenim dos cara a cara: un solar tapat (com qui es tapa les vergonyes) i un pebre negre que deixa anar mal alè. A Can Noguera, prop dels Pinetons, hi ha un solar immens i, al costat, uns pisos aturadíssims –que pel que tinc entès havien de ser els primers pisos de protecció oficial de la Garriga… Els vestigis d’un paradigma d’urbanisme i de desenvolupament territorial que s’enfonsa tenen el seu últim exemple en el procés de transformació del centre: gens participatiu, opac i amb un resultat arquitectònic nul si es té en compte com pot donar de sí una illa de vianants.
3. Noves mirades. La capacitat per veure-hi una oportunitat, en els espais buits, depèn d’un canvi de mirada, de pensament. El que voldrien alguns és que es continués percebent com un guaret que no es pot trepitjar, esperant noves bombolles. Potser es poden deixar de concebre com propietat aliena fora del nostre abast. És ben patent que qui camina pel centre o vora els pisos inacabats és la gent del poble: això és el nostre paisatge col·lectiu, transformar-lo depèn de nosaltres.
4. Cap a un nou model de l’espai públic. La retòrica de les institucions en relació a la crisi diu que no hi ha recursos ni diners. El recurs més important, el capital humà i la seva capacitat de gestió del propi medi, pot ser més fort que mai, (de temps, en tenim de sobres). El nou paradigma de transformació d’allò públic passa, primer, per reconsiderar què ens pertany. Ens pertany tot allò que gosem treballar i fer-nos nostre. Si es gosa treballar per fer un centre cívic i es disposa de gent capacitada, amb ganes i amb un projecte seriós, cal donar-hi suport i començar a recordar que, qui pot saber millor què necessita el centre cívic, són els propis destinataris. L’Ajuntament hauria de treballar en la cessió d’espais i perdre la por a no tenir el control absolut damunt els processos de gestió i construcció de nous espais públics: potser seran més precaris o temporals, els resultats, però és que s’ignora de sobremanera l’experiència i la capacitat de la gent del poble. El temps i l’experiència es poden vehicular cap a la producció de nous espais relacionals, de complicitat, que regenerin i posin encara més en xarxa el teixit associatiu.
5. Un teixit pot ser una xarxa. I, avui en dia, que la feina és acostumar-se a passar per la corda fluixa, com un funàmbul, està bé saber que caure no és el final.
Fotografia en blanc i negre: Fotografia de la construcció del centre cultural. Fou construït per la pròpia gent del poble. El centre cultural de Marata (la seva gestió, el seu manteniment, els seus actes…) és un exemple de com d’un possible punt de partida per a un espai cultural i social a la Garriga.
Fotografia a color: El Centre cultural de Marata és un exemple d’espai públic autogestionat. Totes les tasques de manteniment van a càrrec de la gent del poble, així com el desenvolupament de les activitats.
