El metro, les gairebé nou del matí; vaig tard però amb calma, sense perdre els nervis ni el costum… Avui he anat per Palmovka perquè se m’ha escapat el 14. L’olor a croissant acabat de coure, baixant les escales de la parada cap a l’andana del metro, fa estralls fins i tot entre els que van amb la panxa plena. Desenfundo els meus auriculars old-style, un d’aquells de coixinet circular, tous i protectors del corrent d’aire de la línia B, la groga, la més profunda, la vella, la d’escales vertiginoses, la que va quedar completament negada d’aigua i impracticable durant les inundacions del 2002. Arribo tard perquè tan sí com no en Jan ha volgut que m’endugués posat en Jens, suec i deliciós, per començar el dia al metro i protegir-me del tedi a la línia groga i de les inclemències matinals.
Sona un piano introductori; hi ha gent asseguda arreu amb bufandes insulses i jaquetes de tardor ocres, marrons, torrades i terroses com el sòl a punt de clivellar-se. El piano acompanya la primera estació, i el comboi es mou lentament per acompanyar-me el repicar de tecles. Comença a sonar un pizzicato de cordes, sembla una guitarra estranya, i aquí entra en Jens… Veu profunda; un altre crooner suec? Amic d’en Jay-Jay, seguidor de Perry Blake? Mentre em passa això pel cap m’anomena en Sinatra, vinga, una mica d’easy-listening, uns tocs de jazz, un saxo sexy i més passatgers entrant i sortint enroscats en bufandes de tons crus i pàl·lids… De sobte apareix la purpurina i les coloraines, que durant uns instants decoren el meu Octubre; em guarneixen aquest matí de trajecte vers l’oficina descafeïnada amb passatgers coberts de tons tardorals, com els arbres que aviat començaran a perdre les seves fulles.
En Jens sap el que l’amor no és, i deixa que cadascú es faci la pel·lícula a mida. Ens imaginem el que l’amor és mentre ens musica a l’orella: hi posem cullerada, ens deixem endur per la nostra experiència i arribem a conclusions pròpies o seguim preguntant-nos i deixant-nos portar per les seves històries de tonades i melodies to Become someone else´s…
Ens posem més tristos (She just doesn´t want to be with you anymore i I want a pair of cowboy boots); i em sembla que a algun dels acompanyants de vagó ja els cau alguna fulla, i que es precipita l’hivern al metro de trajecte a l’oficina insípida. L’estació de Národní Třida està tancada, ho estarà més d’un any en obres… però tot i això a fora segueixen passant les estacions i The world moves on, com ara canta en Jens… “I el sol, es va alçar per sobre la ciutat, i el vent va bufar estenent-se a través de la vall”. Sona una flauta travessera com la que tocava jo de petita; ara la toca en Jens… trompetes, vinga, que “no ens alliberem d’un cor trencat però aprenem a portar-lo amb nosaltres amb gràcia”. Tornen les coloraines i bombolles de purpurina, i el solet que s’alçava per sobre la ciutat acaricia les fulles per recordar-lis que hi haurà una altra primavera, que res està perdut, que la vida és això: un anar i venir en metro, un passatge d’estacions i tonades, un tomba que gira, un joc de mans i sentiments, un seguit de circumstàncies que canvien com el temps però que poden tornar-se estables, aturant-ho tot com quan el tren arriba a l’última estació i tothom ha de baixar, amb fulles o sense… I, sobretot, és això, un “it´s not The end of the world”, com diu en Jens… i un seguir endavant amb la certesa que, sí, que ja sabem el què és.
(Si t’entusiasma el seu últim “I know what love isn’t”, et recomano que escoltis el “Night falls over Kortedala” i que sí, et rendeixis i deixis que tot es fongui…)
