De tant en tant m’agrada al Risk, un joc de taula que estimula la capacitat d’estratègia. El taulell és un mapa del món dividit en regions. D’entrada, cada jugador disposa d’un nombre determinat d’exèrcits, que reparteix entre les regions que li toquen per atzar. També disposa d’una carta on figura l’objectiu per guanyar la partida. En funció d’això cadascú fa el repartiment de les seves forces. Al llarg de la partida també hi ha d’altres ocasions per rearmar-se, i d’anar repartint les tropes sobre les regions que ocupa a cada moment, que varien en funció de l’atzar dels daus i de l’habilitat tàctica.
L’estratègia més eficaç consisteix en desprendre’s de la sensació de dispersió geogràfica dels teus exèrcits. És millor concentrar totes les forces a la zona que més t’interessa que no pas anar-les repartint per reforçar tots els dominis. Això implica deixar de banda algunes regions, per molt que les apreciïs i per molt que les vegis amenaçades pels adversaris. Si les coses van bé i tens clara l’estratègia, segur que les pots recuperar o bé guanyaràs la partida, que és del que es tracta.
La situació política que viu Catalunya s’hauria de veure des del prisma del bon jugador de Risk. M’explico: a banda de la situació estructural d’ocupació colonial que patim, no hi ha setmana en què l’estat espanyol aprofiti el seu torn de joc per mermar un dels nostres flancs: ensenyament, llengua, serveis socials, infraestructures, cultura, competències, institucions, honor dels nostres representants, fiscalitat, deute públic,… Reconeguem-ho: Espanya domina la partida i gairebé totes les nostres regions resten amb poques forces. Per tant, estan a punt de ser conquerides als seus exèrcits.
La nostra reacció quina és? Doncs cada cop que rebem un embat ens indignem i gastem enormes quantitats d’energies a defensar una les parcel·les que veiem amenaçades. Tenim plataformes per a tots els fronts, i sorgeix de sota les pedres gent que dedica bona part del seu temps lliure, del seu son (i també del sou) a totes elles: manifestacions i concentracions per cada causa, manifestos amb la conseqüent recollida de signatures; associacions i plataformes de tota mena,… la llista no cap en aquestes línies, i només cal fer un volt per les xarxes socials, que són un formiguer. De fet, esmercem moltes hores a la xarxa per convèncer els ja convençuts i per denunciar ultratges a gent que estan del nostre costat. El resultat segueix sent que es manté el domini de l’adversari.
Tot plegat ens porta a la qüestió: per què no replantegem el joc i concentrem tota la nostra energia a aconseguir allò que fa que tot això que ens passa no ens passi més, és a dir, a tenir un Estat? Doncs així de simple, amics garriguencs. La principal força del país en aquests moments és la massa crítica de gent que no parem de fer coses per defensar la nostra dignitat i la nostra voluntat. Si la concentrem en la vindicació de l’estat propi, un cop assolit podrem posar remei a totes les àrees que ara perillen. Hem d’esmerçar-nos a convèncer la gent que es sent incòmoda amb el projecte; a mobilitzar la gent que no creu que sigui necessària una militància extraordinària, excepcional: convèncer-los que els grans canvis polítics mai no es fan sols, sinó que es fan perquè molta gent els vol i treballa perquè es facin realitat. Hem de pressionar els polítics perquè s’afanyin i no tinguin por, perquè tenen la gent al darrere. Hem de deixar clar als poders fàctics que això no té marxa enrere;…
En definitiva el que convé ara és reforçar les conviccions dels nostres veïns, perquè així sí que podrem capgirar el joc i guanyar la partida. Posem totes les fitxes al front de l’Estat català. Guanyarem!
David Ramon
Secretari d’Imatge i Comunicació
Secció local Esquerra Republicana de Catalunya
