Poques vegades trobarem uns resultats electorals tan marcats per la paradoxa com els del 25-N a Catalunya: la victòria contundent del partit de govern (amb molta distància sobre el segon rival) que, al mateix temps, pateix una derrota política severa; El creixement de l’independentisme i l’allunyament de la independència; L’enfonsament continu del PSC i l’alegria dels seus dirigents; L’ascens important de molts partits petits que seran irrellevants en aquesta legislatura.
Com és possible aquest quadre tan peculiar? Al marge d’altres lectures més ideològiques, per entendre la sorpresa del 25-N cal entendre el fenomenal error de càlcul polític que va fer el President de la Generalitat en decidir acabar amb la legislatura i apostar tot el seu discurs al sobiranisme, condicionat per l’estat d’opinió que es va crea després de l’11 de setembre passat. Segons aquest càlcul, la decantació d’una part del nacionalisme sobiranista català cap a posicions independentistes hauria creat una majoria social que semblava traduir-se en una majoria política. Davant d’aquest escenari, el president de la Generalitat va deduir que havia arribat el moment de demanar una majoria absoluta al Parlament que acabés amb les dificultats del seu govern en minoria. Tal com van aconsellar molts creadors d’opinió des de l’espai nacionalista, només calia que el President se situés darrera d’aquesta massa social i l’èxit estaria gairebé garantit. Però Artur Mas va trencar la lliçó essencial del lideratge polític: els dirigents públics que es deixen portar per la multitud acaben sepultats per la realitat. Els grans estadistes mai van darrera de la gent. Però tampoc s’hi aparten.
Els resultats del 25-N van tombar completament aquest càlcul. De quina manera? Quan es van convocar les eleccions el passat setembre, reconec que jo mateix apostava per una majoria absoluta del partit governant. Però poc a poc aquesta situació es va anar aclarint: en realitat, aquestes eleccions hi ha hagut molta més continuïtat de la que auguraven els presagis. Simplement es van confirmant tendències de fons que s’estan donant a la realitat política catalana. I cap d’elles respon a un únic patró ideològic. La societat catalana no és unànime en la seva manera de fixar les prioritats polítiques. Fixem-nos en tres punts.
Primer. En obrir el debat sobre la independència de Catalunya i centrar les eleccions en aquesta qüestió, Artur Mas va aconseguir mobilitzar l’electorat: més de mig milió de nous votants respecte a 2010, aconseguint el rècord de participació a les eleccions autonòmiques a Catalunya. Com si fossin unes eleccions generals. Molts d’ells votaven per primer cop a unes eleccions autonòmiques. I no ho van fer en el sentit esperat. El President va mobilitzar desenes de milers de votants en contra del seu projecte. Encara no podem saber, però, si ho van fer contra la independència o bé contra la seva política de retallades socials en aquests dos anys.
Segon. Tal com suggeria en un text publicat el mateix dia de les eleccions, una elevada participació probablement incrementaria la fragmentació del Parlament. L’increment espectacular de participació no es va concentrar en CiU, tal com sembla que li havien presagiat al President. Més aviat fou al contrari. Els electors més favorables al discurs del President han desconfiat, i probablement amb raó, del que aquest faria si obtenia una majoria absoluta. A l’altra banda, el PSC confirma la seva crisi estructural: tenir un programa confús sobre els temes claus (i especialment sobre la crisi econòmica que viu el nostre món occidental) i no disposar de líders que l’expliquin clarament és una fórmula que no atreu els ciutadans. Més aviat al contrari. I a ERC estan contents per l’ascens amb un líder nou i solvent, però constaten un cop més que el seu creixement es fa sempre sobre la divisió parlamentària de l’espai nacionalista: avui ERC i CiU sumen exactament el mateix nombre d’escons de 2003 (i un menys que a l’anterior legislatura). Després de l’11-S, seguim igual que fa 10 anys.
Cal dir, però, que el ball de vots va ser considerable: tothom va perdre i tohom va guanyar vots, tal com apunta una interessant estimació de Ferrándiz i Toharia. L’interessant és constatar com, en fer parlar una part excepcionalment ampla de l’electorat català, aquest ha respost tal com hauríem d’esperar: amb tota la pluralitat ideològica característica de Catalunya. Un fet que confirma el que es ve manifestant des de fa més d’una dècada: s’han acabat les grans majories electorals del pujolisme. Si CiU i un afeblit PSC no saben redreçar-ho, l’espai polític català cap a on anem serà plural, fragmentat i sense una majoria aclaparadora com les dels anys 80s. Sense hegemonia independentista ni espanyolista. Molt preocupada pels problemes socials, però no només. En aquest sentit, el creixement de Ciutadans, la CUP i el vot en blanc (més de 90.000 vots!) són testimoni que els partits tradicionals de Catalunya comencen a tenir fugues d’electors que reclamen una política més genuïna.
Tercer. Aquesta fragmentació electoral condueix a un escenari polític on els governs no seran estables sense estar formats per coalicions de diversos partits. És la lliçó que van haver d’aprendre els membres del tripartit, i que CiU va oblidar el 2006 i el 2010. Avui és molt difícil governar sol Catalunya. I menys encara en temps de crisi social. Això ha estat una dura lliçó per a Artur Mas, però ara es convertirà també en un repte per a la responsabilitat d’ERC, PSC o PP. Si no hi ha governs de majories absolutes, tampoc hi haurà oposicions còmodes i de crítica pura a les decisions governamentals. Estar a l’oposició i voler manar. S’haurà d’afinar més en el discurs polític que toca de peus a terra, més centrat en polítiques concretes, en detriment de discursos maximalistes i que supediten la governació a fites nacionals i ideològiques massa indefinides. Qui no accepti el repte de governar o no faci una oposició constructiva, es veurà superat per l’exigència dels ciutadans. No obstant, la fragmentació de l’oposició no ho deixa fàcil: alguns per por a perdre el que han guanyat i altres per perdre encara més, serà molt difícil que Mas obtingui un govern fort. I menys encara si ell continua sent el cap del govern. Qui voldrà governar amb un president afeblit i en un escenari d’enormes restriccions econòmiques i polítiques?
En aquest context, no cal perdre de vista que el suport plebiscitari que Mas va reclamar per avançar cap a l’Estat català ha rebut una empenta molt important. La proposta sobiranista de Mas ha obtingut el suport (estimat) de prop de dos milions de votants. Tanmateix, aquest suport resulta abastament insuficient per emprendre un procés històric com el que reclamava l’independentisme. Fins i tot, el referèndum ara sembla molt poc viable. Primer caldrà saber si es poden aprovar els pressupostos, tirar endavant lleis controvertides o pagar les nòmines dels empleats públics, entre altres imposicions del dia a dia. Decisions que, en la situació actual, no estan gens garantides. Això és el que preocupa a Europa des de fa setmanes.
Encara podríem acabar amb una altra paradoxa final: aquest bany de realisme que ha rebut el president Mas no significa que els problemes polítics que van provocar la dissolució anticipada de la legislatura estiguin resolts. El cul-de-sac de l’Estat de les autonomies, la reforma del finançament, el cost social de les retallades i de l’austeritat, el problemes del sector bancari, l’erosió del sistema de sanitat i l’educació pública, o la degradació de l’Estat del benestar continuen sent avui urgències que cal afrontar amb realisme però sense dilacions ni tòpics ideològics envellits. Amb una diferència, però: ara tenim un govern més afeblit, un Parlament més dividit i una societat més polaritzada. És com fer un Sudoku a les fosques. Per aquestes raons, és probable que la legislatura que ara comença s’acabi abans del que correspondria. I encara és més probable que l’actual President de la Generalitat ni tan sols arribi a veure-la finalitzar.
