No m’imaginava haver d’escriure una carta com aquesta. No pensava que arribaria un dia en què potser seria útil per a convidar a la reflexió. Però crec que estem vivint uns moments decisius que condicionaran el futur dels nostres fills i jo, Joan Morros i Salvany, que mai he estat afiliat a cap partit, em sento en l’obligació de reflexionar sobre allò que ens passa, sobre el moment que estem vivint. Una necessitat que em neix quan veig que des de Madrid no sembla que provin d’entendre el que viu la societat civil catalana. Tot el contrari, tan sols dóna la impressió que persegueixen confondre’ns amb les seves proclames més o menys falses, enganyoses i sorprenents, sobretot quan es contrasten amb les dades que poden tenir un caire més objectiu, deixant de banda percepcions i desitjos.
Deixeu-me dir-vos, d’entrada, que jo no he sigut mai independentista. Fins ara jo era dels ingenus que durant la transició ens pensàvem que la resta de l’Estat ens respectaria, ens acceptaria, que valorarien el nostre idioma català, per exemple, de la mateixa manera nosaltres valorem el castellà. Ara penso que ingenu que vaig ser! Recordo que, en aquella època, en Pujol anava pels pobles d’Espanya explicant didàcticament el que érem i com volíem ser catalans dins d’Espanya. Tinc també interioritzada una imatge d’aquella època que em retorna i em colpeix. És el contrast entre dues èpoques no gaire distanciades en el temps: la del Raimon cantant a Madrid en català, durant i després de la transició, i veient com el poble madrileny el secundava i l’aplaudia amb extraordinària energia, i la imatge, pocs anys després, ja en època de l’Aznar, d’un Raimon iniciant a Madrid un càntic i el públic madrileny assistent xiulant-li la interpretació perquè la feia en català. Quin contrast!
Tot i que segurament ja hi havia indicis que alguna cosa estava canviant, jo encara continuava en aquella època pensant que tard o d’hora ens entendrien. Ara –i fa poc que ho he copsat-, penso que durant tot aquest temps no era que no ens entenguessin, era que no volien entendre’ns, o per a ser més fidel al meu pensament, era que no els interessava entendre’ns, que és tota una altra cosa.
Aquests dies he tornat a repensar en el que vaig sentir durant una sobretaula en un Congrés de Professors d’Història de Secundària realitzat a Cáceres, Extremadura, durant els anys 80.
–Sí, sí, a mí me gusta mucho vuestro Pujol porque es de los míos… –va exclamar satisfet el professor d’història que va resultar després que també era capellà; però va aturar-se un moment per afegir:
– Pero yo no lo votaré nunca… porque nos colonizaríais.
Ara m’adono, que molts intel·lectuals i dirigents castellans, molts periodistes i professors d’altres parts d’Espanya, com aquest capellà-professor que he esmentat, sempre han tingut clar que algun dia podíem desitjar marxar d’aquest Estat o tractar de promoure una “catalanització” d’Espanya en diversos sentits (no la imposició de l’idioma, sinó la transformació cultural i política d’una societat espanyola encara poc avesada a la democràcia) i que, abans que això pogués passar, abans que aquest “cataclisme“ es pogués produir, calia ja lluitar en direcció contrària per evitar-ho, calia fer-ho impossible, tot i que jo, ingenu de mi, no vaig ser-ne conscient aleshores i no me n’he adonat fins fa pocs anys.
Us ho dic sincerament, amics: crec que és, i ha estat, precisament aquesta latent i permanent por, la que ha fet que actuessin, i que encara actuïn ara, com ho estan fent. Dit d’una altra manera, que és a causa d’aquest temor (del temor de perdre la nostra aportació en peles i iniciatives) la raó que ha fet que ells, sistemàticament, hagin tractat de laminar qualsevol forma de poder real que poguéssim assolir, ja fos en forma de xarxes ferroviàries o d’estacions de metro, ports o aeroports, en el corredor del mediterrani o en tants i tants punts específics que, de mica en mica, tots nosaltres hem anat descobrint.
Calia tenir-nos controlats i desprestigiats, calia que no aixequéssim massa el cap, en fi, calia que no poguéssim ser autònoms ni independents per evitar aquests mals del futur. Segur que hi havia catalans que tot això ja ho tenien clar. I és ara, aquests darrers dies, quan em sembla indiscutible que per ells érem, i som, perillosos. I em sembla evident que, per tant, mai hem estat considerats ni com amics ni com a iguals, sinó com a rivals o enemics. Per a mi aquesta és la clau de volta del conflicte: per ells, no ens mereixem el tracte d’iguals.
L’actualitat em confirma que la sistemàtica manipulació que el nucli de poder polític, financer, funcionarial i sobretot mediàtic acampat a la capital de l’Estat (El ABC, EL MUNDO, LA RAZÓN, LA GACETA, LA COPE, INTERECONOMIA, TELEMADRID, etc.), i que, sense cap mena de dubte, influeix decisivament sobre la resta de l’Estat espanyol, aquest nucli només ens ha regalat (ara i abans) insults, amenaces i l’afirmació que no podem fer res, sobretot si prescindim d’ells. I observo que des de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre una legió d’opinadors i d’acadèmics han agafat el trabuc i han començat a disparar parlant de “sedició”, de la ”mentida de la nació espoliada”, de “discriminació contra les persones a causa de la seva llengua materna”, de la “disgregació a la iugoslava que produirem inexorablement”, fent inquietants al·lusions a “l’enfrontament ètnic”, “als xocs violents” i “als cent milions de morts causats a Europa pel nacionalisme”.
De debò que no sé com qualificar tots aquests arguments, si provocacions o insults. Confesso també que allò que més m’ha sorprès ha estat que, abans de disparar l’artilleria dialèctica de les desqualificacions i les amenaces, no els hagi semblat raonable i prioritari desentranyar seriosament les causes de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre, entendre les raons i els factors que l’han provocat. No, no, el seu anàlisi és el mateix que ja feien abans i que continua sent força elemental: no tenim cap raó en res i punt. I el que em sembla més dramàtic i llastimós és que aquest esquema de pensament no sembla que hagi d’evolucionar gaire en els dies que han de venir: ens hem tornat bojos i no tenim cap raó per demanar la consulta que demanem.
Cínicament, també diuen que ens estimen molt (fins i tot el PP ha fet un vídeo on diversos dels seus membres així ho expressen) però aquest nucli de poder polític, financer i mediàtic acampat a la capital de l’Estat ens segueix mostrant cada dia el contrari, ja que ni ens escolta ni té intenció de fer-ho, i segueix parlant de “deslleialtat”, “d’egoisme”, “d’insolidariatat” i de “la gran mentida del nacionalisme”. Nacionalisme que, és clar, només existeix a Catalunya; el nacionalisme espanyol que té fins i tot una consistent i reconeguda extrema dreta, no existeix.
En aquest moment crec que cal posar de manifest, al meu entendre, dues coses: una, que en realitat ens tenen por; i dues, que no ens estan tractant com a iguals, sinó com a súbdits o inferiors, de manera que les preguntes que em faig a mi mateix són: Amb aquests amics-companys “que ens estimen tant” podem arribar a entendre’ns? Es pot arribar a algun tipus d’acord amb una gent que es posiciona en aquesta tessitura i que, ni mostra realment els seus reals interessos ni està disposada a acceptar uns altres plantejaments que no siguin els seus davant un possible escenari de negociació estatal i internacional? No sembla que només ens deixen l’opció d’acatar el que ells diuen perquè les nostres raons mai seran vàlides?
L’única reacció que, per a mi, fins ara, ha significat una petita variació respecte d’aquest plantejament -tracto de ser objectiu i vull reconèixer tots els canvis, encara que siguin petits-, ha estat el manifest de El País (corretja de transmissió del centre-esquerre espanyol i del PSOE) aparegut al diari el dia 4 de novembre i titulat “el manifest dels 300”, quan concretament deia referint-se al sentiment nacional català: “No obstante, si ese sentimiento de forma mayoritaria se manifestara contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución apropiada y respetuosa: los ciudadanos de Cataluña tienen que saber que este es nuestro compromiso irrenunciable”. Però, fora d’això, fins i tot la resta d’aquest mateix manifest, i dels altres apareguts al mateix moment, és i era “más de lo mismo” i en la mateixa direcció que fins ara he esmentat.
L’Enric Juliana ho comentava al dia següent dient: “Haberlo escrito antes. Haber redactado un manifiesto cuando en 2005 Catalunya fue objeto de un incivil boicot comercial y de una soez campaña de insultos por haber osado proponer una reforma del Estatut que inflamaba a la derecha de la derecha”. Fins i tot ens podríem preguntar on eren aquests mateixos que ara s’han fet, de sobte, federalistes, quan alguns dels seus dirigents importants presumien d’haver passat el ribot contra l’Estatut d’Autonomia de Cataluña.
Convergència i Unió ha passat després de la manifestació de l’11 de setembre, d’un dia per l’altre, tot i haver donat suport a Suárez, a González, a Aznar i a Rodríguez Zapatero, de tenir un dirigent proclamat “el español del año”, “el estadista Pujol”, a ser titllat de xenòfob, feixista, etc., i no ha calgut provar cap d’aquestes greus imputacions que sobretot persegueixen ensorrar a Mas. I ara, en la part final de la campanya, El Mundo intenta trastocar el curs de les eleccions amb un suposat esborrany que no coneix ningú, que ningú ha demanat, i del que ni el jutge encarregat del cas ni el ministre de l’interior en saben res.
No veig que els dirigents espanyols estiguin disposats a escoltar-nos, amics, i la pregunta que em faig és: I llavors què hem de fer? Acceptar que som una colònia, claudicar i acceptar el que vulguin imposar-nos sense dir res? És també això el que van fer les Colònies Americanes quan depenien d’Espanya? Com és que al final van aconseguir la independència?
Fa poques nits vaig escoltar una conversa a la COPE on un comentarista afirmava haver parlat amb un alt dirigent del PP –del que no podia donar-ne el nom que li havia assegurat que, si CiU no tenia la majoria absoluta li podien donar la volta al conflicte, però que si CiU tenia majoria absoluta el tema se’ls complicava.
No tinc clar què passarà en les properes eleccions, amics, sobretot perquè crec que l’alta burgesia catalana mai ha estat catalanista, sinó que sempre ha mirat en primer lloc pels seus interessos. Això de que el catalanisme era, o és, un producte de la burgesia sempre m’ha semblat una fantasmada que no respon a cap realitat històrica. I crec que això quedarà clar quan aquesta “alta burgesia catalana” es vegi obligada a triar entre el mercat espanyol i el mercat català…
Crec que aleshores riurem o plorarem perquè aquests burgesos que “eren tan catalanistes”, segons alguns, acabaran votant en contra de la independència, ja ho veureu… I cal advertir que aquesta sí que és, i serà, una qüestió decisiva, o que pot tenir una influència resolutiva. És la raó que, per a mi, explica que des de Madrid intentin –de fet, ja ho han començat a fer fa dies!!!- obligar a les empreses importants catalanes a definir-se, perquè saben que aquesta burgesia “tan catalanista” que alguns esmenten es decantarà a favor de l’espanyolisme…
Crec que un pacte entre Esquerre Republicana, Iniciativa per Catalunya i CiU serà possible després de les eleccions del 25-N, però… i si no es posen d’acord? I si hi ha algun fet que els distància? No ha passat això, malauradament, moltes vegades?
Acabo de llegir el que un home significat com en Joan Carretero acaba d’escriure: “Cal afirmar, sense cap mena de dubte, que la manera segura per no arribar fins el final del trajecte és que el president Mas no obtingui una gran resultat el dia 25 de novembre. Només si el president Mas surt reforçat, es podrà assolir l’objectiu somiat. Totes les forces espanyolistes treballen per fer-lo fracassar i aquesta, i cap altra, és la seva obsessió actual”.
Jo voldria aixecar una llança a favor del senyor Mas, sobretot perquè no penso que en Mas sigui d’aquesta burgesia que triarà la butxaca abans que els ideals. La història ens ho deixarà clar, n’estic segur. De fet, crec que ell mateix està sorprès de l’etapa històrica que estem vivint, que no se l’esperava viure, i que va a remolc del poble. Penso que ell, en el fons, és un idealista nacionalista (la nació, a ell, li pesa molt).
Però penso al mateix temps que és un home que es creu de debò que Catalunya és una nació i que sap que per primera vegada en els darrers 300 anys (ho diu sovint i s’ho creu) té l’oportunitat històrica de canviar el seu status. Estic segur que també sap que se l’està jugant, que no ho té fàcil, però que ha decidit que, si aconsegueix un suport prou ampli (i això em sembla realista i assenyat), anirà fins al final, encara que ell en surti malparat. És un idealista, sí, sí, de centre-dreta, però penso que, com a consol, no una dreta recalcitrant com la del PP.
Però amb la perspectiva històrica que em dóna el fet d’haver estudiat el que he estudiat tinc també clara una altra cosa, i és que el senyor Mas ha esdevingut un personatge clau del moment històric que estem vivint per haver recollit el testimoni de la manifestació de l’11 de setembre i engegar la qüestió del dret a decidir entre el govern de Catalunya i el d’Espanya, cosa que podia no haver fet. A parer meu, només ell pot aconseguir el que s’ha proposat. Això no ho podria fer ni l’Herrera, ni el Junqueras ni, per descomptat, el Navarro, tot i que són polítics importants per a què aquest procés arribi a bon termini. En altres paraules, que si algú pot aconseguir que per primera vegada puguem votar lliurement sobre el nostre futur, tant si nosaltres som d’esquerres com si som de dretes, tant si defensem unes coses o unes altres, ha de ser una figura del seu espectre, que tingui la força, el carisma i la voluntat que té ell. ERC i ICV, que defensen també el dret a una consulta, poden ajudar, donar-hi suport, però tinc clar que cap d’ells pot aglutinar ni representar el que Mas representa. El seu paper, per tant, és històric, i em sembla, la seva, una proposta possible i radicalment democràtica.
En un moment històric com el que estem vivint, d’una transcendència descomunal, m’adono que Mas necessita un suport molt ampli, encara que només sigui per aquestes eleccions. Qui rep i rebrà els atacs més furibunds és ell i, justament per això, penso que requereix un suport absolutament excepcional.
Crec, fins i tot, que la seva acció política a Madrid a favor de la convocatòria d’un referèndum dependrà del suport que obtingui en aquestes eleccions.
Sé que molta gent el votarà per aquests motius, però penso que això no suposa donar-li un xec en blanc, sinó oferir-li un vot provisional per dur a terme el referèndum d’autodeterminació. Estic convençut que ell sap, com tots nosaltres, que si defrauda aquestes expectatives, això serà el seu naufragi polític.
En situacions excepcionals calen decisions excepcionals. Quan siguem independents, que cadascú voti la força que millor el representi. Jo, en aquesta ocasió, i us confesso que per primera vegada, votaré el senyor Mas.
