M’agradaria explicar-ho breument i el cap se m’emboteix només de pensar-hi. Estic vivint aquests dies preelectorals com si ja hagués viscut aquesta situació, però no tot és igual.
Hem arribat al límit com a persones, com a catalans, i ens escoltem els discursos polítics amb certa distància, a la vegada que amb molt d’interès. Alguns frisen per ser els que planifiquen la jugada, fan de jugador i volen marcar gol el més aviat millor. D’altres escolten allò que les orelles volen sentir i això porta a miratges. Hem d’estar atents.
Hi ha una pregunta que em faig cada cop que sento el discurs d’un partit en campanya. Sigui ICV, CIU, ERC, SI… i veig que tots parlen de la seva posició, del que els altres no fan o del que, si segueixen fent, passarà, o deixarà de passar. Els uns parlen que els altres fan política de la por, i ells també espanten, en els seus discursos, per captar vots.
El discurs de CIU és pragmàtic i visionari, per generar entusiasme. El d’ICV remarca la lluita de classes, dels bons i els dolents. SI, dóna claus de com arribar a la independència. ERC es posiciona per l’autodeterminació.
No jutjo el que diuen els uns o els altres, s’ha de dir que és legítim que cadascú defensi el que més li interessi, però ara, ara, i des de fa un temps, que la gent està demanant unitat, diàleg, acostament, trobar punts que ens uneixin… més que no acusacions o retrets. A veure, com puc conviure amb el meu veí si l’acuso de corrupte? I no el denuncio? És que no en tinc proves, o és que jo sóc tant corrupte com ell.
Parlo d’una sensació, i d’un clam, del que es respira quan llegeixes les declaracions d’un o altre. Estan damunt del camp de joc planificant i discutint les estratègies, i nosaltres, fent de públic amb les pancartes de “Catalunya nou estat d’Europa”, i amb la daga al coll de les retallades, és a dir, farts de rebre els cops, si més no el milió i mig que érem a la manifestació. No volem baralles, volem abraçades, volem mirades al futur, volem asseure’ns a parlar amb l’empresari, amb l’operari, amb el llauner, l’aturat, el mestre, el metge, el feble… amb persones. Per què som persones, oi?
La política no és complexa, les persones no són complexes. El que és complex és l’engany, és a dir, desdibuixar els objectius, de manera que l’horitzó no acaba mai de quedar clar i no s’assoleix mai.Així, després de l’11 S, el 27 de setembre es va aprovar per majoria parlamentaria al Parlament de Catalunya que:
“El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.”
Però no diu en que consisteix la consulta. D’acord, és un primer pas, paciència.
Fixem-nos, però, que el poble s’avança als polítics i els polítics ho interpreten en clau de partit. ICV parla del dret a decidir, però des d’una vessant de democràcia activa, és a dir, consultar al poble sobre les decisions que s’han pres sobre subsidis, educació, sanitat… Ja està bé que sigui així, i segurament la gent de la manifestació hi estarà d’acord. CIU parla de fer una consulta per a què Catalunya pugui decidir el seu futur col·lectiu des del màxim consens, i parla d’estructures d’estat. Enlloc surt l’autodeterminació. ERC parla de fer un referèndum per a què el poble decideixi si Catalunya vol ser un nou estat d’Europa, i parla de l’autodeterminació. SI diu que tenen una fórmula millor, que és només lluitar per la independència i després retirar-se… i que el que no volen és seguir a CIU, si aquesta finalment no es posiciona clarament per l’autodeterminació. No menciono les CUP perquè són nous i segurament tenen tot el crèdit del que comença, i és una alternativa més a tenir en compte, és clar, parlo en clau catalana.
El fet és que, al final, els partits diuen que d’una manera o d’una altra volen abordar el tema del dret a decidir, però amb un ventall tan obert de possibilitats que a mi se’m desdibuixa.
És cert que en el debat de TV3 es va veure força clar el bàndol dels que aposten per la consulta i dels que diuen que això no solucionarà el problema, sinó que l’agreujarà. Per tant, es comencen a veure senyals d’acostament que ens han de fer pensar que han entès que s’han de posar a treballar junts. Evidentment faltaven les CUP com a nova força.
Així i tot, hi ha reserves i penses com és que L’ANC pot posar d’acord a un milió i mig d’habitants per fer una manifestació perquè Catalunya sigui nou estat d’Europa, i finalment els partits polítics no són capaços de fer el mateix, prendre el mandat del poble i posar-se d’acord tots, enlloc de traduir-ho en clau de partit i tornar a enterbolir el got d’aigua, que el dia 11 de setembre era tant clara.
El tema és senzill, l’ANC s’ha marcat un objectiu ben clar, Catalunya nou estat d’Europa. Alguns partits tenen altres objectius i poden voler jugar a emmascarar el que volen, sota el paraigua de la independència.
Estaré atent al programa que deixi més clar que lluitarà per l’autodeterminació i la protecció dels més febles, perquè aquest és el clam. I per què? Doncs perquè actualment s’està desmantellant el país i venent a peces, i això no és un tema de classes socials, ni de programes o interessos, sinó de governar amb responsabilitat i per a tothom, com tot sovint es diu en política.
Quins valors pot tenir un país independent governat per algú que no planteja solucions que afavoreixin als més febles?
Si el clam és independència, busquem-la, però també hem de ser conscients que hem de fer net a casa. És a dir, ser radicals, anar a l’arrel del problema i aturar als qui apliquen les retallades i fer que els que més tenen participin més. Possiblement així tots puguem passar aquest mal moment junts i sortir-ne reforçats, també tots junts. No s’hi val a afeblir als que menys tenen per guanyar encara més. Com volem sortir de la crisi amb un poble amb tant poca moral uns i els altres amb la moral per terra.
És el moment de pocs objectius, el màxim de socials possible i estratègies potents, perquè cadascú, des de la seva posició, pugui aportar el que sàpiga. Si m’equivoco corregiu-me, però crec que volem sentit comú i no mascarades que amaguen els problemes de fons.
