Un conegut passatge de la Bíblia ha servit típicament de metàfora per a qualsevol forma d’enfrontament entre petits i grans, febles i forts, súbdits o subjectes i prepotents… David, pastor adolescent, enfrontat al guerrer armat. La lectura de la intenció bíblica és clara: només el poder diví podrà garantir l’èxit del feble. Però tornem al camp metafòric, aquí, a casa nostra, ara, enmig del ‘sidral’ sobiranista que ens toca de viure dia sí, dia també. Qui és David i qui Goliath?
En una primera aproximació, podríem dir que el fort és el clam del passat 11 de setembre, i el feble, els nostàlgics de la pertinença a Espanya; o, des d’una altra perspectiva, el fort és l’Estat amb tot el seu aparell, font inexhaurible d’amenaces i malvestats, i el feble, aquest aire sobiranista que respirem. És només una primera aproximació en què no convé que ens aturem. Cal dur l’anàlisi més enllà i explotar totes les virtualitats de la metàfora inicial.
Tinc por que David –el nostre David- sigui avui el clam del poble, d’una bona part del poble, si més no: un clam ressona en el vent, i el vent acaba que se l’enduu. I Goliath (el nostre Goliath) no és aquest vent, capriciós o furient; no, el Goliath de la nostra pel·lícula, de la nostra apassionant història present és la gestió del clam… CiU ha pujat al tren sobiranista i ha començat l’exercici de gestionar-lo, val a dir que amb traça sorprenent, fins a alimentar l’expectativa d’una majoria absoluta el proper dia 25. Curiosament, una part important del vot nacionalista –guanyador sistemàtic a les eleccions al Parlament de Catalunya- tem, o sospita, que Artur Mas, el dels circumloquis per evitar el mot IN-DE-PEN-DÈN-CI-A i de la venda del país a Madrid per dues vegades, negociï a la baixa. O a l’alta, segons versió renovada del joc de ‘la puta i la Ramoneta’. Tant se val, perquè qualsevol intent d’entesa amb Espanya ens condemnaria al status quo de l’autonomisme, Goliath que ja coneixem i que ja hem patit. Goliath és també el nou corrent federalista, desvetllat pel formidable clam del poble i nou intent per a silenciar-lo. Goliath no és la reacció visceral de l’espanyolisme de totstemps, primera resposta, immediata, al clam; Goliath és més aviat l’estovament inevitable de l’Estat d’aquest mes de novembre, que acabarà de prendre forma després de les eleccions del 25 en oferiments verinosos de seure a dialogar, segons que ja comencem a sentir de boca de Rajoy. I en aquesta mena de nebulosa malastruga hi hem d’incloure la deriva pactista de la nova ERC, fent costat a CiU: ves a saber quins amagats compromisos dels republicans van dificultar –fins a impedir-la- l’entesa per a un front comú dels partits, clarament i neta independentistes, per a la contesa electoral a què ens preparem.
L’altre dia, diumenge 4 de novembre, unes dues-centes persones vam poder escoltar l’Alfons López-Tena al Patronat de la Garriga: una veu sòlida, consistent, que es belluga amb contundència pels viaranys del joc polític amb la llibertat de qui no deu res a ningú, i que per això mateix està en condicions de veure-hi clar, i doncs de denunciar els perills que poden desvirtuar l’espectacle de les estelades i l’esperança del poble: aquest David podria garantir que el ble que aguanta les febles pampallugues de l’espelma sobiranista no acabi ofegat per l’excés de la pròpia cera fosa. Aquesta voluntat de dur a bon port l’aventura de la Independència del país és la que SI ha mantingut al Parlament durant l’última legislatura, amb
una executòria modèlica… Potser una de les misèries de la democràcia (en té algunes altres, sense perjudici de ser el menys dolent dels sistemes polítics) consisteix en això, que si fas nosa, els grans et poden silenciar, i fins menystenir: no s’entén –si no- que C’s, amb la mateixa representació parlamentària que SI, tingui més presència al mitjans de comunicació: aquell esperona el sobiranisme per reacció, mentre que aquesta podria restar vots a la majoria. I mentrestant, David malda per vèncer i el clam fa per no perdre ressò.
Ens cal desmentir les enquestes, sota control dels mitjans d’abans; ens cal restar vigilants davant les argúcies del Goliath de torn. Ens cal, com a poble, reivindicar l’explosió de la Diada, vigilar la majoria, ara erigida en gestora del clam. Malgrat tot, SI no defallirà mentre disposi de veu al Parlament, una veu –ja ho veieu- més necessària que mai.
Som garantia d’independència.
Joanjo Montfarrer, Adherit SI la Garriga, i Sergi Serrano, Regidor SI la Garriga
