1659, Tractat dels Pirineus entre l’imperialisme nacionalista francès (Lluís XIV, borbó) i l’espanyol (Felip IV, austríac): Catalunya, dividida i descatalanització sistemàtica del Rosselló o Catalunya Nord.
1714, Decrets de Nova Planta: Felip V (borbó, nét de Lluís XIV) es proposa descatalanitzar la resta del territori nacional, seguint les pautes del seu avi, mig segle abans. L’un va franciser el Rosselló; l’altre va españolizar la Catalunya històrica. I en el punt de mira de l’un i de l’altre: la LLENGUA, tret essencialment identitari.
1939, Escuela Nacional franquista, amb els mateixos procediments dels models borbònics: mestres castellans (després de defenestrar el nostre ric teixit pedagògic republicà, i predicació en la lengua del Imperio(¡?), segons els presupòsits del Nacionalcatolicismo, de tristíssim record.
2012, escomesa del Ministerio de Educación (WERT), que es proposa –sense embuts- españolizar Catalunya, des de l’escola…
L’esperit de la ‘Caverna’ (mal esperit, per cert) va repetint a bastament que l’Escola Catalana (és a dir, la nostra) alimenta l’independentisme des del falsejament de la Història, amb dosis calculades de sentiment antiespanyol . D’aquesta manera, l’escola (sostinguda amb fons pretesament ‘espanyols’) és (així diuen) llavor de ruïna ‘nacional’. Doncs bé, ens cal cridar ben alt que tenim l’Escola que la nostra societat ha anat configurant, amb plena consciència de la nostra nacionalitat, tal com justament ens convida la Història a reivindicar-la, molt abans que l’actual situació socioeconòmica no hagi empès la societat catalana a expressar amb la contundència del passat 11 de setembre la seva clamorosa identificació amb el projecte independentista.
Escola Catalana perquè vehicula en català l’aprenentatge, i no pas amb ànim secessionista al si de la nostra societat, com si hom pretengués marginar els diversos col·lectius de ciutadans de parla aliena (castellà, però igualment àrab, per exemple, o xinès…). Justament no pretenem marginar, sinó integrar en la voluntat de construir sòlidament el nostre país, Catalunya, en Català i en pacífic veïnatge amb els ciutadans de més enllà de l’Ebre, gràcies al domini perfectament acceptable del nostre jovent pel que fa també al castellà.
Llavor d’independentisme, la nostra Escola? Sí, és clar, per tal com l’espai escolar és l’escenari d’una convivència que educa en els valors patris, els quals passen ara per la recuperació de la plena i lliure identitat. Solidaritat per la Independència està en aquesta mateixa perspectiva: que per a ser nosaltres mateixos –transversalment, com a reflex de la pròpia societat- primer cal l’espai, tot l’espai (legislatiu, judicial, cultural, econòmic…) i d’aquesta manera, poder dirigir el nostre destí, des de la nostra perspectiva, en relació amb la comunitat internacional, però sense dependències humiliants ni ofegadores. Com l’Escola que ens hem anant fent, i que voldríem encara més eficient, més social i més justa i nacional, l’Escola de la futura societat catalana que somiem.
Juanjo Monferrer, adherit Solidaritat la Garriga.
