Ja han passat quatre setmanes de la manifestació de l’11 de setembre i encara guardem en la retina el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa” sota el qual, gràcies a la fermesa i la valentia de la nostra Assemblea Nacional Catalana (ANC) ens vam aixoplugar dos milions de catalans. Tot i que els esdeveniments s’han anat succeint a velocitat de vertigen, encara se’ns humitegen els ulls en ser conscients que la Diada de 2012 quedarà en la història de Catalunya com el punt de partida de la darrera etapa d’un camí que els nostres avantpassats van iniciar el 12 de setembre de 1714. Les paraules d’Artur Mas l’endemà mateix dirigides al poble de Catalunya, i especialment les que va pronunciar a Madrid l’endemà-de-l’endemà davant d’un estol d’empresaris i representants institucionals d’arreu d’Espanya, amb la mirada atenta de la flor i nata de la premsa internacional, tot plegat ens ha fet viure uns moments històrics que ens inflen el pit i ens posen la pell de gallina.
Per sort anem tenint algun moment de lucidesa per anar lligant caps, i ens adonem que l’indignant tracte que Espanya va atorgar a tot el procés de l’Estatut ha tingut amb el pas del temps les seves conseqüències; que l’indignant resposta que els polítics catalans van donar a la manifestació del 10 de juliol de
Els moments que estem vivint són d’una efervescència i una il·lusió espatarrants. Amb il·lusió, sí, aquelles paraules tan parodiades al Polònia, que tantes vegades va pronunciar en Mas durant la campanya de les eleccions de novembre de 2010. I vet a qui, tornem a tenir damunt la taula unes eleccions al Parlament de Catalunya. Eleccions que seran històriques, primer perquè se celebren quan ni tan sols hem exhaurit la meitat de la legislatura, i per això no es poden entendre si no és en clau plebiscitària, tal com Escòcia va viure les seves a meitats de 2010: els catalans votarem un partit o un altre, apostarem per un programa més d’esquerres, o de centre o més de dretes, però és inqüestionable que el nostre vot estarà donant suport a una de les dues posicions que el futur proper ens ha de deparar: suport a una propera independència de Catalunya o, per contra, suport a continuar formant part d’un Estat espanyol que ens aboca a la desaparició com a nació que som, amb cultura, història, tradició, llengua, ensenyament, economia i territori diferenciats i orgullosament propis.
I un càlcul que alguns estarem frisosos de fer la nit del 25N serà la suma dels diputats de CiU, IC, ERC i Solidaritat per comprovar que el resultat sigui igual o superior a 95 (avui són 85 diputats), que equivaldrà al 70% del Parlament de Catalunya. Aquests quatre partits són els que van votar al Parlament a finals de setembre a favor de la moció per celebrar una Consulta per la Independència, moció que va ser presentada conjuntament per l’actual binomi CiU + ERC. Per la seva part, Iniciativa ja fa uns mesos que se n’ha adonat – ja era hora!!– que l’Estat del Benestar tan sols és viable amb un nivell de recursos econòmics significatiu, aquests recursos que ens roba Espanya cada any de la manera més salvatge. I Solidaritat Catalana per la Independència ja va néixer amb aquest únic i irrenunciable objectiu, a més a més acompanyat d’un anhel de regeneració democràtica que algun dia permeti superar aquest divorci entre la societat civil i els partits polítics i els governants en general. Hi havia aspectes de la moció d’ERC i CiU que no agradaven a IC i sobretot a Solidaritat, però la unitat i l’esperit de treball comú es va imposar a les diferències del detall.
Per això defenso que no hem de defallir, ni tan sols sentir-nos afectats, amb la imatge resultant de l’intent de coalició independentista que fa uns dies va propiciar ERC, amb Solidaritat, Reagrupament i en Laporta. A més a més, segur que en el fons no va passar de ser una penosa i simple maniobra política. I afegeixo: per què CiU no va ser convocada? És que Estat Propi (paraula tècnica utilitzada per CiU) no vol dir independència (paraula col·loquial del poble)?
El procés que els catalans hem engegat és imparable, no té possible volta enrere, i el culminarem més d’hora o més tard en funció de com anem fent les coses. Per ara, és indubtable que les estem fent de la millor manera que sabem, respectant-nos els uns i als altres, en nom de la pau, i amb la democràcia per bandera. Amb les diferències, els matisos i la personalitat de cada un, però fent pinya vers l’objectiu comú. “Des d’abaix cap amunt”: el poble és qui està prenent la iniciativa, i està empenyent els polítics. Ningú no podrà dir que “quatre polítics esbojarrats” estan conduint els catalans a l’abisme o vers una aventura incerta.
La llei de les majories serà la que acabarà doblegant els opositors, els adversaris més perillosos no se’n sortiran davant la determinació de la majoria. També el suport internacional que desitgem amb tants anhels l’obtindrem així i només així. I tan sols amb la participació de la majoria podrem recórrer el complex Full de Ruta. La primera meitat del proper 2013: culminació de les estructures d’Estat (Agència Tributària de Catalunya, Banc Central de Catalunya i principals Ambaixades, bàsicament) i la segona meitat del 2013, Consulta per
Per això desitjo pel proper 25N l’equació: CiU+ERC+ICV+SI = 95 diputats = 70% del Parlament.
Ferran Ribó Ayuso, Secretari d’ Organització i Finances SI Vallès Oriental
