Dissabte passat, gent vinculada a ICV-EUiA de la Garriga –militants, simpatitzants, representants, curiosos- vam celebrar una assemblea local que va ser especialment gratificant, i em permetreu que en faci una crònica sentimental, i, per tant, estrictament personal.
No sóc militant d’ICV ni de cap altre partit, i no tinc cap intenció d’alterar un status quo personal i egoista que em convé prou, però ja fa temps que vaig acceptar com un honor que se’m feia el fet de figurar a les seves llistes locals com a independent: crec que cal el compromís ciutadà amb els afers públics de proximitat, crec que tots els garriguencs hauríem de passar, en un moment o un altre de la nostra vida, per l’experiència que significa representar temporalment veïns amb veus i opinions diverses però amb un objectiu comú, i sé, també, que ICV és, d’entre les opcions polítiques presents a la Garriga, la que més s’apropa a la meva manera de percebre el món.
L’assemblea, deia, va resultar especialment gratificant. Ja fa uns anys que a les nostres trobades cadascun dels presents arriba al local que hem pogut obtenir –a manca d’un centre cívic públic com cal, ens acull ara un domicili particular, ara un bar amable, ara la seu social d’una petita empresa- amb una truita de patates, una amanida, una ampolla de vi, uns pastissets comprats a corre-cuita. Primer ens saludem i fem petar la xerrada, 20 o 30 o 40 persones, i tot seguit sopem les croquetes que ha fet l’un, l’esqueixada que ha dut l’altra, la macedònia de fruita, fins que, satisfetes la panxa i la necessitat de safareig, comencem l’assemblea pròpiament dita.
A la de la setmana passada hi assistia, per invitació nostra, la Laia Ortiz, diputada al Congrés dels diputats de Madrid, i el Jordi Manils, president d’ICV al Vallès Oriental: tots dos coneixien la nostra forma de funcionar, i tots dos s’hi van adaptar sense necessitat de recordatoris: la Laia, per exemple, va arribar des de Sant Andreu, Barcelona, conduint l’utilitari que va aparcar a la Sínia, després d’una intensa setmana a la capital de l’estat, amb una ampolla de cava i un tupperware de seitons que havia preparat, hores abans, el seu home…
Tot això per dir-vos que el marc és inequívocament casolà, que ens trobem gent molt normal i diversa, que no gastem ni un euro més del compte, que ens ho passem bé menjant plegats el que cadascú ha pogut aportar, i que, per tant, no es tracta d’una reunió pesant entre intel·lectuals pedants i polítics dogmàtics, ni d’un sopar car i/o snob de gent exclusiva, sinó d’una vetllada plaent entre veïns on, arribat el moment, ens posem a arreglar el món a la nostra manera…
Com no podia ser altrament, l’eix central del debat va ser el punt crític, sembla ser que sense retorn, de les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol. Va ser aleshores que vaig sentir-me especialment identificat amb el projecte que, en la mesura de les meves possibilitats, represento localment: a ICV hi conviuen independentistes de tota la vida amb federalistes convençuts, gent que ha passat de l’autonomisme al federalisme radical i, després, a l’independentisme, gent que vol creure en una entesa encara possible amb gent que creu que ja hem fet tard. Però el que de debò vaig trobar bonic va ser la capacitat d’uns i altres per debatre, amb tanta passió, i de rebatre, d’una forma civilitzada i respectuosa, la opinió d’altri. Lluny de monolitismes, lluny de cabdills i de veritats absolutes, lluny dels esquemes dels bons i dels dolents, de les banderes bones i de les dolentes, al llarg de dues o tres hores, vam elucubrar sobre el sexe dels àngels i sobre el present i futur del país, i tots –vull dir tots- en vam sortir, em sembla, ben parats.
Malgrat les diferències de criteri i les reserves, ICV de la Garriga ens vam reafirmar unànimement en el compromís ideològic del dret inalienable a l’autodeterminació dels pobles, però vam establir, diria que per consens, les nostres prioritats. A Catalunya, ara mateix, són per exemple aquestes: 25% dels menors catalans són pobres; 3.000 persones, només a Barcelona, malviuen sense sostre; 50% dels joves catalans no troben feina; 7.000 desnonaments s’han executat, a Catalunya, el 2011, etc. I això, per molt que ens diguin, no és només responsabilitat de la pèrfida Espanya…
Vam concloure, i penso que vam estar contents de comprovar que estàvem íntimament d’acord, que la independència no és, en definitiva, una finalitat en sí mateixa, sinó un dels instruments possibles per a la construcció d’una autèntica justícia social; que no podem permetre esquemes simplistes i absoluts que convenen als amants de les senyeres de camuflatge; que és del tot indispensable que, siguin quins siguin els avenços assolits en aquesta línia, es preservi com un tresor preuat la sempre delicada cohesió ciutadana i la solidaritat amb els desfavorits d’arreu; que no és tolerable cap mobbing envers els catalans que se senten espanyols, o envers els que no volen renunciar a les cultures d’origen, o envers els que encara no s’han decidit, o envers els que no pensen fer militància del seu lloc de naixença o de residència.
I, a guisa d’epíleg, vam conxorxar-nos per reafirmar un missatge: Catalunya només serà lliure si els seus homes i dones són lliures, i la llibertat és un eufemisme si no existeix una justícia social exemplar. Ítaca encara queda lluny, ben lluny, i no hi arribarem amb lideratges que fan exhibició de la pàtria com a abstracció mentre que, alhora, van retallant el benestar dels seus nacionals, en nom d’una austeritat teòricament imposada –Espanya, Europa, FMI, Mercats- que s’ha demostrat tan cruel com inútil i contraproduent.
Martí Porter – Regidor
