Un sistema vertebrat per crisis

0
122

Ara ja portem alguns anys d’experiència de la crisi i continuen les conjectures sobre les causes i les possibles solucions, així com l’estupefacció davant el fracàs de les mesures aplicades. Ja era hora que comencés a quallar en l’imaginari col·lectiu que aquesta no és una crisi més, sinó una crisi de model, una crisi estructural. A partir d’aquesta constatació, presentaré una sèrie d’articles encapçalada amb el que esteu llegint on exposaré mesures realistes i ambicioses per a pal·liar-ne els efectes i moure’ns cap a un nou paradigma. Abans, però, cal ressaltar-ne els símptomes, a continuació subratllar-ne les causes últimes per, finalment, arribar a propostes per abordar l’adaptació necessària.

 

Un sistema vertebrat per crisis

El fracàs del model actual es manifesta en molts àmbits, diversos vessants des de les quals podem entendre fins a quin punt la nostra organització social i de gestió de recursos ha estat errònia. Cadascuna d’aquestes vessants, per si sola, ja dóna prou motius per a participar, urgentment, en la construcció d’una alternativa. Deixeu-me emfatitzar aquest punt: encara que no les compartíssiu totes, només que una d’aquestes descripcions us commogui, ja us hauria de donar l’energia per organitzar-vos a fi de canviar-ho.

De manera il·lustrativa, en aquest article he escollit les cinc vessants que, a mi, personalment, més m’han determinat: social, cultural, política, ecològica/de recursos i econòmica. A continuació, les repassem:

Social

A nivell social, hem desenvolupat una crisi de valors molt profunda, en què la competència individual, la alienació i l’egoisme han esdevingut el paradigma dominant. L’afany de lucre i l’obtenció del màxim benefici esdevenen els motors de la societat i són els més recompensats amb diferència, amb les conseqüències morals i socials que això implica. Companys de feina o d’estudis enfrontats en competició, veïns que interposen una denúncia abans de parlar entre ells o fills que no tenen temps per cuidar avis abandonats en residències i una conflictivitat social creixent. Per il·lustrar dinàmiques inherents al sistema, podeu consultar a tall d’exemple dues estadístiques, dos símptomes: la proporció de població empresonada i de consum de drogues. Ambdues estadístiques porten anys creixent [INEdrugs], a pesar dels esforços de moltes entitats i organitzacions, és clar, ja que es veu agreujada i promoguda estructuralment.

Cultural

La regulació a través de l’economia de mercat, és a dir a través de l’oferta i la demanda, converteix la cultura en una eina de lucre, en una mera mercaderia més, cada cop en menys mans. Això provoca que es tendeixi a la uniformització cultural; en la  cultura fruit del mercat, la minoria que ostenta el poder econòmic en marca i controla els continguts i el seu accés. No és estrany, doncs, que moviments identitaris arreu del món mirin, infructuosament, de frenar l’avenç d’aquesta dinàmica.

Política

Sistema fet de Crisis

La representativitat política també s’ha posat, finalment, en dubte. La desafecció envers la representativitat tant parlamentària com sindical, que assegura tant la separació entre la ciutadania i la política com la concentració de poder, es pot observar en l’abstenció creixent a les eleccions o el descens en la militància política i sindical. Però la llista de greus disfuncions estructurals és digna de menció: corrupció –amb indiferència del partit al poder–, el sotmetiment dels parlamentaris al poder econòmic i, per sobre de tot, la incapacitat de resoldre cap de les múltiples cares d’aquesta crisi -més aviat la participació activa a fi que continuï així! I encara podria continuar amb la porta giratòria, el frau fiscal, la impunitat judicial, els favors empresarials, …

Afortunadament, la política de carrer, la vertadera política, està creixent: associacions, cooperativisme, xarxes de suport mutu, grups de protecció d’espais naturals, democràcia directa, etc.; és esperançadora la voluntat de la ciutadania de recuperar el seu rol d’ens polític i les ganes de deixar d’estar sota les ordres d’una minoria.

“La situació actual no és una crisi més”

La situació actual no és una crisi més, ni tan sols un agreujament de les crisis en curs, és l’inici de la culminació del sistema. Les vessants economicofinancera i de recursos han topat amb un esdeveniment esperat però sense precedents.

Ecològica i de recursos

El descens inevitable del ritme d’extracció dels recursos finits és el fantasmagòric cop de porta que marca l’entrada a la nova realitat. Aquest esdeveniment n’està disparant el preu més enllà de l’especulació: petroli, gas, carbó, terres rares i la majoria de metalls [IEAUSGrantham]. Aquí també s’hi afegeixen la sobreexplotació dels recursos renovables, el ritme de consum dels quals supera amb escreix el de regeneració: terra fèrtil, aigua potable, recursos forestals, peix i, fins i tot, el cacau per a la xocolata. La pressió sobre els ecosistemes és cada cop major i molt perillosa i demana ésser revertida urgentment. Desgraciadament, el creixement econòmic requereix tot el contrari: relaxar les regulacions mediambientals[Sala-MartinCanada], a banda d’ésser reticent a descentralitzar la producció d’energia. Encara diria més, per desgràcia de la meva generació i de les futures, aquest mateix creixement ens obliga a extreure els recursos de mala manera perquè els necessitem immediatament, encara que això signifiqui perdre’n una part important. Per acabar-ho d’adobar, a continuació, el creixement malgasta els recursos en un obrir i tancar d’ulls: talment com organismes unicel·lulars que es dupliquen cada 24 segons, el nostre consum es duplica cada 24 anys, gran part en coses supèrflues.

Econòmica i financera

En aquest àmbit no hi entraré gaire –perquè ja se’n parla prou– però sí que vull recordar que la vessant econòmica alimenta una crisi des de fa dècades: la desigualtat entre el 0,1% de la població i el 99,9% s’incrementa exponencialment, i no només en salaris, sinó en la distribució de la riquesa i dels recursos, cada cop més concentrats, tant a escala local com global. I és que, més enllà la distribució en valors absoluts, és precisament la desigualtat la que fa aparèixer problemes socials. Però és que a banda d’aquesta constatació, esmentaré dues afirmacions contundents, oblidades massa sovint: Un sistema econòmic que necessita un creixement exponencial és inestableinsostenible [Murphy]. A més a més, hi ha una clara contradicció entre els drets dels treballadors i les dinàmiques del creixement que la socialdemocràcia mirava de dissimular, fins ara. Sovint s’apel·la a la millora tecnològica i l’enginy humà com a contraargument, i s’obvia a continuació que es veuen limitats per la llei de rendiments decreixents. Aquesta ‘llei’ verbalitza la idea intuïtiva i comprovable que, en general, cada millora tecnològica que hem realitzat ha requerit més inversió que l’anterior. Per exemple, d’un arbre, primer agafem les pomes més baixes, bones i fàcils d’agafar, per continuar amb la resta, que requereixen més esforç i recursos, per exemple una escala, i n’acabem traiem menys profit. Quan la millora és insuficient, el reajustament passa inexorablement per més explotació, sigui de persones o recursos i natura.

Després d’aquest repàs clarificador, s’entreveu que la crisi econòmica no és un fet aïllat ni separable de la resta de vessants de la crisi de model, sinó que és una mostra més que fa explícits l’agreujament dels desajustos del sistema, molts dels quals estan arrelats a les dinàmiques de concentració de riquesa i poder que suportem entre tots. Però també hem vist que ens trobem davant d’un possible ressorgiment de la humanitat, de reconstruir la condició humana, que la crisi pot superar-se canviant aquestes dinàmiques. Aquesta és una tasca d’una importància enorme, d’una gran responsabilitat, que per sort pot estar composta de moltes petites contribucions. En el proper article, en parlarem.

en el proper article… Som responsables: siguem responsables

Tots nosaltres som ciutadans de la mateixa societat, i pel simple fet de viure-hi tenim el dret, i la responsabilitat, de gestionar-la. En el fons, les estructures que ens separen de la política les mantenim nosaltres, i de la mateixa manera les podem canviar. El que podem fer dins del sistema és escollir qui decideix per nosaltres, i aquest podria ser el nostre primer error.

 

Torna a lloc [Sala-i-Martin] @Vilaweb “Eliminar, per exemple, totes les regulacions ambientals que hem posat aquests últims anys.”
Torna a lloc [Canadà] @Publico El Govern de Canadà abandona el protocol de Kyoto pel fracking

 

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.