La Garriga, 10 de setembre de 2012. Són quarts de nou del vespre, i ja fa estona que s’han anat omplint les taules on els més puntuals mengen l’entrepà de botifarra per poder ballar la primera sardana. L’aplec compta a tres bones cobles -de les punteres del país- que ofereixen un repertori triat i variat, Morera i Timón, Bou i Ortí, Coll i Marons, Saderra i Paulí… Les rotllanes comencen a fer-se tot just sonar el flabiol; hi ha ganes de dansar, molts han vingut de lluny i cal aprofitar totes les tirades.
Des dels altaveus, s’anuncia que les colles improvisades ja es poden apuntar i en poca estona, s’arriba al màxim de colles permeses (un total de 15) que competiran tot ballant la sardana “el Sereno”. Dues colles es queden sense poder competir. Mentrestant, la gent sopa, enraona, balla i compra números pel sorteig. Hi ha bon ambient, es veuen molts joves a l’aplec i el temps acompanya. L’Avi Botet, càmera fotogràfica en mà, capta els moments més singulars del nostre aplec que podeu veure a la seva web.
El ritme de l’aplec es veu aturat només en dues ocasions. Avui estrenem la sardana “ la Doma” que el mestre Antoni Guinjoan ha dedicat a la nostra entitat. L’Antoni Guinjoan, present a l’acte, escolta amb emoció la seva sardana. Els garriguencs la ballem i agraïm el títol i la dedicació de la peça, car la Doma és l’antiga església del nostre poble, molt estimada per tots i que precisa una restauració urgent.
A mitjanit, puntualment, les llums s’apaguen i només queda solemnement il·luminat l’escenari. És onze de setembre. Des dels micròfons, els amics d’Òmnium de la Garriga prenen la paraula. Membres de l’Assemblea Nacional Catalana desfilen silenciosament amb torxes fins a l’escenari, davant el silenci expectant de tots els congregats. Ningú és aliè dels temps decisius que s’acosten, la gran manifestació de la Diada és a només unes hores i a l’aplec es nota, l’ANC ha esgotat les estelades que venia i molts sardanistes es queden sense. Una senyera estelada presideix l’escenari, sobre la cobla, car l’Agrupació Sardanista està adherida a l’Assemblea Nacional Catalana de la Garriga. Hissem la nostra bandera amb el Cant de la Senyera. Ara és el moment del manifest, que la Viviana, una jove garriguenca d’origen milanès llegeix amb emoció; el silenci i atenció és total. Seguidament, una trentena llarga d’entitats fan l’ofrena floral a la Senyera, les segueixen els partits polítics i l’alcaldessa amb el ram del consistori. Les tres cobles, emprenen les notes dels Segadors que cantem tots. Els crits improvisats d’independència clouen l’ofrena floral, les torxes s’apaguen i s’encenen els llums, emperò, la flama de l’esperit de llibertat roman encesa dins de cadascú.
En pocs moments, les sardanes tornen a refilar i les anelles es multipliquen fins a ballar la darrera sardana de conjunt, “la Garriga” del mestre Mas Ros, que ballem de germanor. Són quarts de dues de la nit, i el moment d’acabar només es pot descriure en paraules de Joan Maragall: La garlanda suaument es deslliga; desfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant, cada mà, tot deixant a l’amiga, li sembla prometre que ja hi tornaran. Ja hi tornaran de parella en parella. Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
Víctor Rodríguez i Iñigo
