Enceto aquestes ratlles dies després de la massiva manifestació de l’Onze de Setembre, un cop he pogut fer el seguiment de les reflexions que ha fet molta gent als mitjans de comunicació i el que he pogut copsar a les tertúlies de carrer. Tothom hi coincideix; un èxit increïble. Una manifestació a la qual volia assistir, però arrel de les últimes declaracions d’alguns dels membres de l’organització, i sobretot missatges que vaig rebre a les xarxes socials d’algunes persones que no els agrada que gent que no opinen com ells hi assisteixin, vaig decidir no anar-hi.
Hi anava no per una convicció independentista, sinó per la convicció que les relacions bilaterals entre Catalunya i Espanya han de canviar. En això coincideixo totalment amb els organitzadors de la manifestació.
Els ciutadans i ciutadanes van respondre al carrer de forma contundent, dient prou a les contínues defugides d’Espanya. Com tots sabem les comunitats autònomes que més aporten al sistema econòmic de l’Estat són Madrid, Catalunya i les Balears. En canvi, Catalunya és de les que menys diners en rep. La reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya havia d’eixugar en gran part aquestes diferències, però encara quedava camí per recórrer. Semblava que molta ciutadania hi estava d’acord. Però a la pràctica, aquesta nou marc de relacions entre Espanya i Catalunya no es va aplicar.
Després de la manifestació ningú ha d’eludir responsabilitats. El President Mas, en primer terme, va recolzar una manifestació a la qual no hi assistia en persona, sinó amb la seva ànima. Hores després feia unes manifestacions a Madrid amb un to de serenor, on no restava importància als manifestants, però no utilitzava un to tan dur com volien els organitzadors de a protesta. Aquest to es va endurir a la seva tornada a Catalunya i al veure’s amb els mateixos organitzadors. La ciutadania li demana definició. Ha de definir si vol dirigir la seva estratègia de país cap a un projecte independentista o cap el model de Pacte Fiscal que el dia 20 de setembre va a defensar a Madrid, en una reunió amb Mariano Rajoy. Entenc que aquesta reunió no té sentit sense haver planificat un escenari estratègic concret. I això passa perquè prengui decisions abans d’aquesta reunió i no actuï amb la ambigüitat i esperant les reaccions pròpies del govern de Madrid.
Per altra banda, el meu partit també ha de fer un pas endavant. S’ha de decidir i torno a repetir, també en aquest cas, sense ambigüitats, què hem de fer a partir d’ara. Els ciutadans i ciutadanes han expressat la seva voluntat al carrer. I nosaltres no podem romandre passius. S’ha d’obrir un debat en el si del partit per a valorar el que la ciutadania ha expressat i veure quina és l’estratègia a seguir a partir d’ara. El debat sobre el Dret a Decidir dins del partit. Aquest debat no ha de ser precipitat, però sí que ha de ser ràpid perquè correm el risc de quedar exclosos a l’hora d’aportar el nostre granet de sorra en aquest nou context polític i de transformació que batega dins de la societat catalana. Els ciutadans i ciutadanes ens demanen que donem un pas endavant. Ja no només els independentistes, sinó altres ciutadans i ciutadanes que volen respostes; respostes que els hi vam oferir temps ençà quan el model federalista semblava que era una possibilitat real i que, arrel de la nostra passivitat (hem d’afrontar els errors comesos), es va diluir com el sucre del cafè i ara hem de tornar a abanderar com una possibilitat real.
En aquest marc també entra el PSOE. Està clar que podem canviar el marc polític de les relacions CCAA amb Espanya i a l’inrevés. Aquest, sota el meu parer, és el detonant que fa que l’independentisme creixi. Missatges il·lusionants que queden en un no res, perquè moltes vegades els frenem nosaltres mateixos.
La ciutadania ja ha actuat. Ens ha dit el que vol sortint de forma pacífica al carrer. Ara hem de ser valents i entomar un debat que, lluny de ser estèril, és més viu que mai. No deixem en una batalla de números el que ha passat a Barcelona. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no s’ho mereixen.
