Només a uns pocs se’ls escapa que aquesta Diada Nacional de Catalunya ha esdevingut una fita històrica del nostre país, per les seves aspiracions nacionals i per les seves reclamacions històriques. A la manifestació d’ahir dimarts hi varen assistir més d’un milió i mig de persones, relegant a un segon pla les anteriors concentracions que eren referència de la Catalunya contemporània: la de 1977 i la del 10 de juliol de 2010. Tots els analistes de tots els mitjans de comunicació, així com els propis assistents a la marxa, coincidien en catalogar la Diada d’enguany com la més multitudinària de la història del nostre país. De fet, alguns tertulians de ràdio la varen definir com a revolta catalana. I no només això, sinó que també ha esdevingut la més inequívoca, la portadora del missatge més clar: Catalunya, nou estat d’Europa.
La ja històrica manifestació d’enguany, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana –associació creada fa tan sols sis mesos-, s’ha organitzat des de la base, des dels pobles i ciutats de Catalunya, i ho ha fet esdevenint un moviment transversal, de grans i petits, de rics i pobres, de gent de dretes i d’esquerres. I, sobretot, ha sigut un moviment apolític, com així va quedar palès ahir, amb els portaveus dels seus partits relegats a un segon pla. El poble de Catalunya clama independència i empeny amb contundència els seus dirigents en aquesta direcció.
De fet, aquesta manifestació –concentració, revolta- ja s’albirava històrica, doncs tot apunta a un creixent sentiment independentista de la societat catalana, farta dels abusos i injustícies dels governs estatals, últimament amanits amb una profunda crisi econòmica que escanya el nostre país com al que més. El sentiment ha esdevingut ja, doncs, majoritari, i només falta veure com els polítics interpreten i executen el clam popular. El poble està madur.
Per la seva banda, la Garriga, amb un dels apèndixs de l’ANC més actius de la comarca, ha estat qui ha disposat més autocars cap a Barcelona de tot el Vallès, amb un total de deu, i ha vist com als balcons dels seus carrers hi onejaven més senyeres i estelades que mai. La bona feina dels voluntaris garriguencs ha estat, sens dubte, impagable per mobilitzar, informar i animar el poble.
Així, la vigília de la Diada també es va viure de forma especial a la Garriga, amb el multitudinari Xè Aplec de Sardanes a la Pista Número 1, la tradicional ofrena floral de les entitats del poble a la senyera, la marxa de torxes i la lectura del manifest d’Òmnium, que reproduïm a continuació, juntament amb algunes fotografies.
Xavier Cucurella i Cano, editor de La Garriga Digital.cat
Aquest any Catalunya viu un 11 de Setembre diferent. Profundament diferent. D’un costat, el Parlament ha aprovat per una gran majoria una nova relació fiscal amb Espanya que el govern presidit per Artur Mas ha de defensar a Madrid. No cal tornar a insistir en el gravíssim moment que travessa el nostre país. La crisi que viu el sud d’Europa té unes connotacions especials a Catalunya, amb una taxa d’atur que no pot suportar cap economia avançada i amb un nivells d’empobriment de les classes mitjanes i baixes que comportarà conseqüències socials encara imprevisibles. I és just en aquestes circumstàncies quan queda en més evidència l’actual sistema fiscal. La nostra relació amb Espanya. El govern de Catalunya no pot atendre les necessitats bàsiques dels seus ciutadans quan és dramàticament conscient del dèficit a què ens condemna el sistema de finançament autonòmic vigent a l’Estat. Cal, dons, que totes les entitats i organitzacions cíviques facin costat a la reivindicació del nostre Parlament. I demanin al nostre govern que aquesta vegada no cedeixi, que no anteposi la tàctica partidista a la necessària estratègia nacional. A la pura necessitat nacional.
Però aquest 11 de Setembre se celebra també sota una nova perspectiva. Política i nacional. El clam per la llibertat de Catalunya ha anat escampant-se cada vegada més. Des de les consultes sobiranistes i des de la manifestació del 10 de juliol del 2010. Amb més força. Amb més convenciment. La reivindicació de centenars de milers de catalans és cada dia més diàfana. Una part enorme de la nostra població demana, senzillament, la independència. Els carrers de Barcelona en seran testimoni indiscutible
aquesta mateixa Diada. La separació entre aquesta exigència i la representació parlamentària política al nostre país necessita una reflexió. Cal que les forces polítiques majoritàries atenguin i valorin aquest clam popular. No és raonable que la diferència entre el carrer i el Parlament –o els grans ajuntaments– sigui tan gran. Però cal que els catalans que ja han pres una opció radical i decidida, valenta, sospesin també les pròpies forces. Perquè qualsevol alternativa transgressora es concreti cal que sigui avalada democràticament per una majoria consistent. En el cas de Catalunya el conflicte que sens dubte se’n derivarà amb l’Estat demana que aquesta majoria sigui clara, irrebatible. Que els seus defensors n’estiguin ben convençuts. Sòlidament convençuts. I que l’altra majoria del país no s’ho miri amb indiferència o prevenció. Per això, demà, dia 12, tothom ha de continuar amb convicció el seu treball. Òmnium Cultural és conscient que fa una tasca insubstituïble en el reforçament d’aquesta sensibilitat. Mantenim, doncs, el nostre compromís perquè cada vegada més catalans siguin conscients de quin és el seu país, quina és la seva llengua i quina és la seva cultura. Del grau de convenciment i cohesió social que necessitem per avançar nacionalment amb plenes garanties. Aquesta Diada és un començament. I volem i podem aprofitar-lo. Visca Catalunya!
