Entrevista a Neus Bulbena, exalcaldessa de la Garriga

0
454

Després de la seva renúncia al càrrec de regidora, ens reunim amb la Neus Bulbena per a tractar aquesta decisió amb profunditat i repassar la seva trajectòria a l’Ajuntament. L’exalcaldessa ens explica la seva visió de la política municipal i la seva experiència en tretze anys a l’Ajuntament amb el PSC, a més dels seus plans de futur.

La Garriga Digital: Després de tretze anys a l’Ajuntament, el deixa. L’hem de felicitar, o donar-li el condol?

Neus Bulbena: No crec que se m’hagi de felicitar o de donar condol, és simplement el final d’una etapa. En política, tothom hauria d’entendre que tot té un principi i un final. Si tots ho entenguéssim d’aquesta manera, probablement la política seria millor entesa per la ciutadania. Tot té el seu procés, i el meu havia acabat. Potser ha estat d’una manera poc adient, potser hauria d’haver-me esperat una mica més de temps o directament no presentar-me a les darreres eleccions, però és igual. La nostra agrupació ho va decidir així, i no crec que se m’hagi de felicitar o donar el condol, en tot cas encoratjar-me i desitjar-me unes bones vacances i un bon descans.

L.G.D.: Què és el que la porta a decidir deixar el lloc de regidora?

N.B.: Bé, abans que res, no deixo la política, com molts titulars han dit. M’aparto de la primera línia, surto de l’Ajuntament. És una decisió d’agrupació feta després dels resultats de les darreres eleccions, que van ser els que van ser, segurament conseqüència de la realitat del socialisme arreu, però també de la nostra trajectòria a la Garriga. Tot té els seus efectes. Tan en Joan [Bou] com jo vàrem posar els nostres càrrecs sobre la taula, i el que es va decidir va ser que a posteriori del procés de renovació del partit deixaríem el nostre lloc. El partit es va renovar a nivell de Catalunya, de comarca, i a la Garriga, i el més natural era que nosaltres també donéssim pas a la renovació.

L.G.D.: És una decisió de l’agrupació del PSC, però és una decisió compartida per vostè?

N.B.: És una decisió que no fa que em senti apartada. L’agrupació som un conjunt de gent que en un moment vam decidir que jo fos cap de llista, i que en aquest moment decidim que ara és bo que ens apartem i entri gent nova, amb ganes i energia nova. No crec que se m’hagi apartat: és una decisió conjunta. Tot i que, és clar, jo no vaig poder votar perquè sóc independent, i no afiliada al PSC, però he estat a totes les reunions. No ha estat un vot de càstig.

L.G.D.: Trien aquest moment en particular per algun motiu?

N.B.: Bàsicament pel procés de renovació que et comentava. L’Àlex [Valiente] fa un parell de mesos que ha estat nomenat Primer Secretari, i es va decidir arrel d’això. Perquè al Ple de juny i no al de juliol? Per un motiu molt pràctic: si s’hagués fet al juliol el PSC estaria sense representants polítics dos mesos al Ple, perquè a l’agost no hi ha Ple. D’aquesta manera, al juny hem plegat nosaltres i al juliol entren els altres. Si s’hagués fet la renúncia al juliol, fins al nomenament dels nous regidors al setembre el PSC hagués estat sense representació a l’Ajuntament.

L.G.D.: Volia preguntar-li pels resultats de les darreres eleccions. Han estat un factor important en que hagi decidit deixar l’Ajuntament?

N.B.: Vejam, a les darreres eleccions vàrem apostar per tornar-me a presentar com una manera d’assumir la responsabilitat del fet. Quan es va decidir qui es presentava a les darreres eleccions es va decidir que jo estava disposada, en tant que venia de tres anys d’alcaldia i d’haver liderat una moció de censura. Passar aquesta càrrega a algú altre, l’haver participat i encapçalat una decisió com aquesta, no em permet deixar que una altra persona n’assumeixi les conseqüències. A mi, personalment, no em va semblar que fos just. Si algú havia d’assumir haver pres aquesta decisió i les seves conseqüències, bones o dolentes, era jo.

L.G.D.: És una qüestió de responsabilitat, llavors.

N.B.: Jo crec que sí. Va haver-hi qui va entendre que jo creia que tornaria a guanyar, i la veritat és que no és el cas. No em vaig presentar per a perdre, però em vaig presentar coneixent la situació, i amb el socialisme venint d’unes autonòmiques en que els resultats tampoc van ser bons. No esperàvem que en sis mesos la perspectiva socialista hagués donat un tomb. Hi ha hagut llocs on ha aguantat bé, però han estat situacions puntuals. Em va semblar que, per responsabilitat, ho havia d’assumir jo, ho vaig fer, i va sortir pitjor del que ens pensàvem, la veritat. Tenia molt clar, de tota manera, que a les properes eleccions jo no seria la portaveu, segur. Assumia aquests quatre anys i n’assumia la responsabilitat. Tretze anys són molts, setze ja seria exagerat, i bé, he estat d’oposició, de segona de govern, liderant un govern… He estat en totes les circumstàncies.

L.G.D.: Marxa de l’Ajuntament amb els seus objectius complerts?

N.B.: Home, en queden. En política has de ser idealista, per tant, els objectius sempre van més enllà del que acabes aconseguint. Queden moltes coses al tinter, i els que hi ha ara tenen moltes coses per fer, i més en una situació tant complicada com l’actual. Els serà difícil. Jo, amb els objectius de poble potser no, és difícil, però amb els meus objectius personals, sí, me’n vaig amb els objectius complerts. Un d’aquests era que, malgrat la moció de censura, no hi hagués un trencament que s’arrossegués durant els anys, no com a Granollers, on la moció que hi va haver va ser traumàtica i es va arrossegar molt de temps. A les Franqueses, actualment encara dura també… Nosaltres marxem, però vàrem canviar la legislatura, fent un canvi normal. L’Alcaldessa actual i jo hem aconseguit fer una bona feina, malgrat aquella circumstància, l’Ajuntament i la nova legislatura no s’han ressentit de la moció de censura.

L.G.D.: De fet en el darrer Ple, Meritxell Budó i vostè celebraven tornar a tenir una relació cordial.

N.B.: Evidentment. La política és una cosa, i les persones en som una altra, i no hem d’oblidar mai que les relacions humanes entre grups polítics s’han de mantenir, independentment que dins del Ple puguem ser tot el bel·ligerants que faci falta.

L.G.D.: Dels objectius que li queden pendents, què desitjaria haver acomplert?

N.B.: Acabar la rehabilitació del Centre. He fet una primera fase amb la que tothom ha interpretat com que jo volia deixar l’empremta a la Garriga, i no és el cas. Crec que la Garriga necessita un canvi, i la Plaça ha suposat un canvi. Fer els altres dos trams, acabar amb tot això, hagués estat fantàstic. Ara tinc la impressió que ha quedat coix, queden els altres dos trams per fer…

L.G.D.: Amb la crisi actual, però, temes polèmics com la reforma del centre o el trasllat de la estació de tren han quedat totalment desactivats.

N.B.: El tema de l’estació no depenia de nosaltres. Et puc dir que jo m’he menjat un “marrón”, amb perdó de l’expressió, que es va obrir i que s’ha tancat pel seu propi pes. Al final és Madrid qui ha decidit aturar-ho tot. No et pensis que jo tenia tant clar el trasllat de l’estació, però el que tenia clar era que s’havia de sospesar, no dir “no” d’entrada. No dir que “no” pel fet que “sempre ha estat així”. Les coses sempre es poden canviar. Els canvis, però, moltes vegades molesten a la gent. Tot i això te’ls has de plantejar, com a mínim, i veure si són viables o no a llarg termini.

Una de les responsabilitats de l’Ajuntament és mirar a llarg termini, una responsabilitat com el trasllat d’una estació, per exemple, s’ha de veure a quaranta anys vista, no a deu anys vista. Hem de pensar més enllà, si no ho haguéssim fet no tindríem un Passeig com el que tenim; va haver-hi una persona que va donar un terreny i s’hi va fer el Passeig, i probablement en aquell moment, sense cap casa, va semblar una bogeria. S’han de veure les coses amb perspectiva.

L.G.D.: Quins objectius té ara que deixa l’Ajuntament?

N.B.: A nivell polític, donar recolzament als que entren ara, el meu coneixement i experiència no el puc malbaratar. I ho vaig dir al Ple i ho torno a dir ara, no només al meu grup. Si la Garriga em necessita per ajudar en qualsevol cosa, em trobarà. Aquests anys d’implicació directa amb el poble m’han donat més ganes d’implicar-me, i ara ho faré des de la societat civil. Em vaig oferir a tots els grups, no només al meu, i els vull passar el meu coneixement, i d’aquí uns anys ja el tindran i no em necessitaran.

A nivell personal, la meva feina. Jo sóc professora, he tornat a l’ensenyament aquest any i n’he gaudit. Amb una antiguitat de vint anys em sento primerenca un altre cop. Clar, portava gairebé vuit anys sense ensenyar, però em vull dedicar a la meva feina, que ha estat i és aquesta, la del món docent.

L.G.D.: Que és una vocació de servei, com la política.

N.B.: Sí, per què enganyar-nos, és una vocació de servei, qui hi treballa ho sap perfectament.

L.G.D.: Què destacaria dels seus anys com a alcaldessa?

N.B.: Vaja, no ho sé. Destacar és molt difícil. Cada persona de la Garriga ha de destacar una part d’aquests tres anys i mig que he estat Alcaldessa. Cadascú ho ha viscut de la seva manera. El millor que jo m’emporto és la relació humana. La quantitat de gent que he conegut, la quantitat de coneixements i experiència que se m’ha transmès. Ara puc anar pel carrer i saludar a molta gent, i això per a mi és brutal. En quant a resultats del que s’ha fet? Bé, durant dos anys vàrem gestionar els fons FEIL, que va ser prou complicat, fent actuacions com una escola bressol, que el poble no en tenia. En aquell moment era important, i jo segueixo pensant que ho és. Hem canviat una mica la perspectiva del nucli del poble, fent-lo de les persones, i penso que hem fet força coses.

L.G.D.: Han estat temps interessants.

N.B.: Ha estat apassionant, la paraula, per a mi, és “apassionant”. És una tasca en la que tothom s’hauria d’implicar d’alguna manera, per poc que fos. La gestió del municipi et permet veure les coses d’una altra manera, i tens un sentiment de satisfacció impressionant quan les coses surten bé.

L.G.D.: I quan les coses surten malament? Hagués fet quelcom d’una manera diferent, mirant enrere?

N.B.: Bé, tothom em pregunta això, de què me’n penedeixo més, o què em sap més greu. Segur que n’he fet moltes de malament, i que molta gent s’ha pogut sentir emprenyada per alguna cosa que he fet jo. Segurament, haver tingut més mà esquerra, no ho sé, jo sóc molt apassionada i defenso les coses de manera molt apassionada, i de vegades aquest apassionament es confonia amb prepotència. Potser ho hauria d’haver portat amb més tranquil·litat, però n’he après molt. De la Neus de fa tretze anys a la d’ara hi ha hagut moltíssims canvis, però segurament ho hauria pogut fer millor.

També hagués volgut treballar més la participació, i no només amb la Plaça. Penso que es va fer un procés millorable, però segurament la participació hauria d’haver estat més directa, amb més contacte amb les persones. També em queda la recança de no haver pogut fer un tram de pressupostos participatius, escoltant a tothom i decidint entre tots què fer. Però és clar, en aquests tres anys i mig ha arribat la crisi i hem anat perdent diners, i no quedava res per a decidir.

El poc que vàrem poder decidir varen ser els FEILs d’en Zapatero, i en un mes i mig vàrem haver de decidir què fer amb aquell milió i mig d’euros. Es va fer el pont que va cap a l’Ametlla, es va rehabilitar Can Violí, es varen posar plaques solars a l’Ajuntament, se’n varen revisar els tancaments i es va fer una nova instal·lació… Són coses que no són massa visibles, però que donen molt resultat. Al despatx d’Alcaldia, tu posaves la mà a la finestra i tancada hi entrava aire, es movien els papers! Fer els tancaments de l’Ajuntament implica gastar menys energia, també es va separar la calefacció per plantes per a poder-ne controlar millor la despesa… Tot això no ven, però el que ha vingut al darrere sap que tindrà menys despeses.

L.G.D.: Mesures racionals però poc visibles.

N.B.: Jo no he estat mai ni fastuosa ni visible. Sempre que havia de sortir en un acte, perquè era la màxima representant del municipi, intentava que fos un altre. No per vergonya, sinó perquè el mèrit no és meu, és de molts altres. La feina es fa entre tots, i jo no necessitava fer propaganda del que fèiem, les petites coses són les que al final queden.

Per fer coses grans com la rehabilitació del centre se m’ha acusat de fer-ho per a deixar una empremta al poble, i això no ha estat mai així. Si es va començar per les places és perquè si haguéssim començat per un altre tram, pel carrer Banys o el carrer Calàbria, hagués estat difícil que es continuessin les obres. En canvi, començant pel mig, segur que quan hi hagi diners, d’una manera o d’una altra, es rehabilitaran els altres dos trams, és la continuïtat natural.

L.G.D.: Quin és el paper que queda pel PSC a l’Ajuntament?

N.B.: Bé, oposició. L’oposició actual és força nova, només queden d’anteriors legislatures el regidor del PP i nosaltres, que érem els gats vells, per dir-ho així. Entren dos que tenen experiència de partit, però que no en tenen de portaveu. Però tots hem estat nous alguna vegada. Jo recordo l’anècdota, i sempre l’explico, que a mi la primera vegada que em va tocar ser portaveu, quan era la número dos d’en Quico Vinyes, va ser el Ple on es discutien els preus de les piscines. Teníem el Ple a rebentar de gent, manifestant-se, i jo era la primera vegada que em posava davant d’un micròfon, defensant temes que en aquell moment em venien molt grans.

Una de les coses que sí que he volgut fer des de les darreres eleccions és tenir molt clar que les coses estan molt difícils. Igual que deia quan estava al govern, ho dic ara que no hi sóc: la Garriga es governa entre disset regidors, i quan no ens posem d’acord, cosa perfectament lícita perquè les prioritats són diferents, hi ha un equip de govern que ha de decidir. Però la governabilitat del poble és de tots els regidors, tots poden aportar coses. Si l’equip de govern actual pensa, com ha fet alguns cops, que l’oposició estem només per a tocar els nassos, s’equivoca de mig a mig.

L’oposició estem per a tenir més ulls per a veure solucions i, en aquests moments, o ens ho creiem o no ens en sortirem, i més ara quan se’ns volen treure competències als municipis. És l’error més gran que es pot fer ara mateix, la resolució dels problemes és des de la primera línia, és inviable que els de dalt no tinguin clar que l’administració local és la més important.

Text i fotografia: Marc Bellmunt

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.