Cap a l’economia “made in China”

0
108

Ara fa un any escrivia l’últim article parlant dels “cogombres made in spain” aleshores presumptes portadors del terrible bacteri E. coli que va causar terribles estralls a la salut de tantes persones amb el focus d’Alemanya. Us en recordeu? Una font des d’Alemanya (en teoria creïble) va llançar la terrible acusació que va acabar essent una fal·làcia i que en aquell moment va fer molt mal a la nostra imatge i al mercat. Després van venir les disculpes, i com tot el què és notícia, amb el temps allò es va oblidar. Però un any després com estem? Estem en un mercat que és com una muntanya russa d’incertesa: ara anem malament, ara anirà pitjor, avui sembla que cal ser optimista, d’aquí una hora posa’t a plorar… El gran mercat de les fal·làcies està servit.

Un any després els elements han canviat ben poc: Alemanya a una banda i els “cogombres enverinats” que vénen a ser representats per la nostra banca i la nostra economia, a l’altra (i ara és veritat). Per això, la gent, no sabent què creure o creient tot el que diuen, no es belluga, ens quedem quiets “esperant” i això provoca precisament el què tothom tem: atura l’economia.

L’únic que s’aconsegueix amb aquest pànic col·lectiu és que l’efecte contagi arribi a tothom i provoqui un estat general de “depressió econòmica” que no deixa viure a ningú; Ni als treballadors, sempre amb por de quedar-se a l’atur; Ni a les empreses, sempre amb por de tancar; Ni a la gent que ha perdut la feina, amb por de no trobar-ne mai més; Ni a la gent jove que té por per no haver treballat mai i que sempre estan estudiant per ser uns bons “pre-parats”, amb poques o nul·les possibilitats per falta d’experiència i d’oportunitats. Senyors, en quin país vivim? I el més important, quin país volem?

Els poders fàctics ens volen tancats i barrats a casa, de fet ens han ficat tanta por al cos que ens indueixen a que no gastem “ni un duro”, però en realitat el pervers propòsit és que volen tenir ells tots els diners per a gestionar-los i que no surtin més forats, que a més hem de pagar entre tots. A més de cornuts hem de pagar el beure! El govern, els bancs i tots els que belluguen els fils ens volen tristos i amb por, així tot plorant i queixant-nos anem cap a la resignació, com els xais cap a l’escorxador.

S’ha perdut la il·lusió. Qualsevol caprici, anar al cine o sortir i fer alguna cosa diferent del dia a dia sembla un pecat. El que és més preocupant és que això rebaixa la nostra percepció de la qualitat de vida que hauria de ser mínima i exigible, ens ho rebaixa tot. Fins i tot el nostre nivell d’exigència, amb els productes o serveis: el que sigui, però a preu rebentat, encara que sigui dolent. Això és gastar poc o estalviar? No, això és malgastar o llançar directament els diners.

És certa, i ben certa la crisi… Abans tots semblàvem rics, ara tots semblem pobres… Abans feia vergonya comprar o gastar de “baratillo” (què pensarà el veí?), ara sembla que si ens gastem bé unes miques dels nostres diners en coses que s’ho valen ens agafa una síndrome de penediment o de culpabilitat.

Alguns experts diuen que anem cap a “l’economia xinesa”, o sigui més barat, més barat i més barat… No siguem ingènues, què creiem que ens donen a canvi? On ha quedat allò de treballar bé i oferint productes de primera qualitat, les campanyes per a promocionar les matèries primeres de proximitat, o comprar i elaborar amb productes frescos… Pensem que això ha de ser forçosament car? Res no és car si es manté una relació qualitat-preu honesta. Ja no ens agrada? Potser sóc un espècimen rar en la meva professió i una romàntica, però a mi sí m’agrada, i el dia que no pugui treballar així simplement ho deixaré córrer. El meu nivell de respecte i exigència no em deixa competir “a la baixa”, simplement no en sabria ni tampoc no voldria de cap manera estar en un mercat així.

Sense obviar els temps que corren i sempre amb el seny que caracteritza el caràcter dels catalans, crec que hauríem de mirar una mica per tots nosaltres, i no parlo a nivell individual, permetre’ns gaudir de petits moments, oxigenar-nos de tant verí i viure i respirar una mica, en definitiva, no oblidem que estem aquí quatre dies. Desperta ferro!

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.