Ara fa un any escrivia l’últim article parlant dels “cogombres made in spain” aleshores presumptes portadors del terrible bacteri E. coli que va causar terribles estralls a la salut de tantes persones amb el focus d’Alemanya. Us en recordeu? Una font des d’Alemanya (en teoria creïble) va llançar la terrible acusació que va acabar essent una fal·làcia i que en aquell moment va fer molt mal a la nostra imatge i al mercat. Després van venir les disculpes, i com tot el què és notícia, amb el temps allò es va oblidar. Però un any després com estem? Estem en un mercat que és com una muntanya russa d’incertesa: ara anem malament, ara anirà pitjor, avui sembla que cal ser optimista, d’aquí una hora posa’t a plorar… El gran mercat de les fal·làcies està servit.
Un any després els elements han canviat ben poc: Alemanya a una banda i els “cogombres enverinats” que vénen a ser representats per la nostra banca i la nostra economia, a l’altra (i ara és veritat). Per això, la gent, no sabent què creure o creient tot el que diuen, no es belluga, ens quedem quiets “esperant” i això provoca precisament el què tothom tem: atura l’economia.
L’únic que s’aconsegueix amb aquest pànic col·lectiu és que l’efecte contagi arribi a tothom i provoqui un estat general de “depressió econòmica” que no deixa viure a ningú; Ni als treballadors, sempre amb por de quedar-se a l’atur; Ni a les empreses, sempre amb por de tancar; Ni a la gent que ha perdut la feina, amb por de no trobar-ne mai més; Ni a la gent jove que té por per no haver treballat mai i que sempre estan estudiant per ser uns bons “pre-parats”, amb poques o nul·les possibilitats per falta d’experiència i d’oportunitats. Senyors, en quin país vivim? I el més important, quin país volem?
Els poders fàctics ens volen tancats i barrats a casa, de fet ens han ficat tanta por al cos que ens indueixen a que no gastem “ni un duro”, però en realitat el pervers propòsit és que volen tenir ells tots els diners per a gestionar-los i que no surtin més forats, que a més hem de pagar entre tots. A més de cornuts hem de pagar el beure! El govern, els bancs i tots els que belluguen els fils ens volen tristos i amb por, així tot plorant i queixant-nos anem cap a la resignació, com els xais cap a l’escorxador.
S’ha perdut la il·lusió. Qualsevol caprici, anar al cine o sortir i fer alguna cosa diferent del dia a dia sembla un pecat. El que és més preocupant és que això rebaixa la nostra percepció de la qualitat de vida que hauria de ser mínima i exigible, ens ho rebaixa tot. Fins i tot el nostre nivell d’exigència, amb els productes o serveis: el que sigui, però a preu rebentat, encara que sigui dolent. Això és gastar poc o estalviar? No, això és malgastar o llançar directament els diners.
És certa, i ben certa la crisi… Abans tots semblàvem rics, ara tots semblem pobres… Abans feia vergonya comprar o gastar de “baratillo” (què pensarà el veí?), ara sembla que si ens gastem bé unes miques dels nostres diners en coses que s’ho valen ens agafa una síndrome de penediment o de culpabilitat.
Alguns experts diuen que anem cap a “l’economia xinesa”, o sigui més barat, més barat i més barat… No siguem ingènues, què creiem que ens donen a canvi? On ha quedat allò de treballar bé i oferint productes de primera qualitat, les campanyes per a promocionar les matèries primeres de proximitat, o comprar i elaborar amb productes frescos… Pensem que això ha de ser forçosament car? Res no és car si es manté una relació qualitat-preu honesta. Ja no ens agrada? Potser sóc un espècimen rar en la meva professió i una romàntica, però a mi sí m’agrada, i el dia que no pugui treballar així simplement ho deixaré córrer. El meu nivell de respecte i exigència no em deixa competir “a la baixa”, simplement no en sabria ni tampoc no voldria de cap manera estar en un mercat així.
Sense obviar els temps que corren i sempre amb el seny que caracteritza el caràcter dels catalans, crec que hauríem de mirar una mica per tots nosaltres, i no parlo a nivell individual, permetre’ns gaudir de petits moments, oxigenar-nos de tant verí i viure i respirar una mica, en definitiva, no oblidem que estem aquí quatre dies. Desperta ferro!
