Parlem amb en Joan Vinyallonga, president de l’Olímpic de la Garriga, sobre l’ascens de categoria de l’equip, sobre el projecte de l’Olímpic i sobre la filosofia de l’equip. Un equip, un club, al que participen més de tres-cents nens, quaranta tècnics, i vint equips diferents, formant una xarxa que és quasi una família al poble. Amb l’ascens a segona catalana, l’Olímpic s’enfronta a un repte decisiu en la seva història. Vinyallonga ens explica com pensen superar-lo.
La Garriga Digital: És el primer cop que l’Olímpic ascendeix a la segona lliga catalana.
Joan Vinyallonga: Bé, de fet, a segona catalana sí, perquè només fa dos anys que existeix. Abans havíem jugat a Primera Regional, que no és el mateix. Hi ha hagut un canvi de categories, però ve a ser com l’ascens de fa tres anys, en que es va pujar a Primera Regional. Tot i així aquesta categoria és més potent, té més nivell.
L.G.D.: És la segona categoria de l’àmbit català llavors.
J.V.: Exactament.
L.G.D.: Què representa per a l’Olímpic haver assolit aquest ascens?
J.V.: És una fita molt important. Representa la consolidació d’un treball de molts anys. Els jugadors del primer equip tots han participat en el futbol base del club. Molts hi són des dels cinc o sis anys, porten entre quinze i vint anys jugant a l’Olímpic. Fa molts anys que s’està treballant, que s’està intentant fer les coses bé, consolidar un concepte de club. Això és l’important, l’objectiu. L’ascens no era el nostre objectiu, és una conseqüència de la nostra voluntat de fer futbol de qualitat amb la gent de casa.
L.G.D.: El fruit del treball dels jugadors durant tot aquest temps. Però quins canvis suposarà pel club aquest ascens?
J.V.: Caldrà tenir una exigència més gran amb els jugadors, a la segona catalana hi ha equips de molta qualitat. Si el Granollers no hagués pujat de categoria a última hora, ens l’haguéssim trobat. De cara al club, caldrà fer un esforç econòmic. Els jugadors ajuden molt, estan molt implicats amb el club fruit de la nostra filosofia.
L.G.D.: Estem parlant d’un equip absolutament amateur.
J.V.: Correcte. No cobren res i tots els desplaçaments ens els financem nosaltres mateixos. Els jugadors paguen les seves despeses, tot i que el club n’assumeix d’altres com l’arbitratge i l’equipament. Però realment, són tots amateurs. Pensa que el Campdevànol, un dels nostres rivals, i un digne rival, de fet, té jugadors que tot i no ser professionals tots cobren. El Campdevànol va fer un equip per a pujar de categoria, escollint jugadors del millor del seu entorn, des de Tercera Catalana a Primera Catalana. Nosaltres, en canvi, no vàrem fer-ho així, nosaltres vàrem jugar amb el nostre equip.
L.G.D.: L’Olímpic és un equip totalment de pedrera, llavors.
J.V.: Absolutament, cent per cent pedrera.
L.G.D.: Quins objectius tenen per a aquesta propera temporada?
J.V.: L’objectiu bàsic és mantenir la nostra estructura, i amb aquesta estructura fer una gran campanya. Això què vol dir? Fa un parell d’anys vàrem perdre la categoria de Primera Regional però la gent va quedar satisfeta, doncs vàrem baixar per culpa dels descensos compensats. La gent va gaudir amb la campanya, i si aconseguim que la gent gaudeixi estarem molt satisfets. Naturalment, l’objectiu bàsic és mantenir la categoria i que els jugadors i el públic gaudeixin de la temporada.
L.G.D.: Hi ha una gran proximitat entre jugadors i afició. L’Olímpic és gairebé una família, doncs?
J.V.: L’afició és el poble. A Roda de Ter, fa dues setmanes, s’hi varen presentar tres-centes persones de la Garriga a animar al club. És molta gent. A segons quins camps de Segona B no hi ha tanta gent. Vàrem anar al partit del Rodenc i l’afició local estava mirant l’afició de l’Olímpic estranyats de tanta gent com hi havia. A Campdevànol ens vàrem trobar que ni de bon tros hi havia tants aficionats locals com dels nostres.
La gran majoria de jugadors del primer equip són tècnics d’altres equips de la casa, els nens volen anar a veure els seus entrenadors i es fan seu el club. Aquestes coses fan afició.
L.G.D.: És un club amb una xarxa social molt estesa.
J.V.: En aquest sentit sí que som una família, hi ha molta sinèrgia. És clar, qui juga? No juga un que han fitxat de no sé on, juga en Jordi, en Joan, el fill d’en Pere… Això és un poble i la relació és estreta. Sí que som una família.
L.G.D.: Com preparen la propera temporada?
J.V.: El cos tècnic i els responsables del primer equip, l’Andreu Castaño i el Pere Riu, estan fent la feina. Però t’he de dir que l’equip per l’any que ve està fet. Si no marxa ningú, és clar, però els jugadors estan molt motivats.
L.G.D.: Com han viscut aquest final de lliga?
J.V.: Amb una extraordinària felicitat. Ens ho hem passat molt bé, ha estat extraordinari.
L.G.D.: Senyal d’això va ser que quan varen pujar de categoria ho celebressin per tot el poble.
J.V.: Va ser molt maco, efectivament, la festa va durar fins la matinada. Tot això són conseqüències de la tasca de tota la temporada i de les temporades anteriors. Estem molt contents.
L.G.D.: Què destaca de l’Olímpic com a equip de futbol?
J.V.: El joc associatiu. Aquest equip juga de manera associativa, amb un joc de toc i qualitat, vistós.
L.G.D.: És a dir, que el punt fort de l’Olímpic és el joc ofensiu.
J.V.: Ofensiu i molt tècnic. De fet, de vegades ens descuidem una mica de defensar…
L.G.D.: També és important saber quins són els punts febles de l’equip.
J.V.: Evidentment. Els coneixem, però això són coses dels tècnics, no hi vull entrar. Jo tinc la meva opinió, però els tècnics ho tenen clar i saben quins són els punts febles que s’han de treballar. No crec que anem coixos de jugadors, sinó potser de plantejament. A la Tercera Catalana anar a l’ofensiva a totes ens ha anat molt bé, però a la Segona Catalana trobarem equips amb molta qualitat i caldrà jugar d’una manera més defensiva. Caldrà, potser, un mig camp més defensiu, però no caldran massa canvis a l’equip. Pensa que hem marcat noranta-nou gols aquesta temporada.
L.G.D.: En una lliga de trenta-quatre partits, són més de dos gols per partit.
J.V.: I tant. L’Alberto Garcia, el nostre pichichi, n’ha marcat més de trenta. És una barbaritat. És una mitja molt alta, altíssima. Tot i així, també hem encaixat bastants gols, però és clar, si guanyem set a tres, ja està bé.
L.G.D.: És el joc ofensiu que em comentava abans.
J.V.: Sí, hem guanyat partits vuit a zero, dos a cinc, sis a tres… Hi han hagut moltes oportunitats, és un joc ofensiu i que dóna fruits. A més a més amb toc, no tenim un jugador estrella, ningú juga sol a l’Olímpic.
L.G.D.: Clar, si estem parlant de jugadors que porten quinze anys a la casa, es tracta d’un equip molt cohesionat.
J.V.: Pensa que el grup més consolidat, els nascuts l’any 85, porten jugant junts des de la categoria de benjamins. Els demés també porten molt temps jugant junts, i això es nota.
L.G.D.: Hi ha un rival a batre per a l’Olímpic?
J.V.: Aquest any ha estat el Campdevànol. T’explicaré una anècdota: Vaig estar parlant amb un directiu del Campdevànol quan varen venir. M’explicava que havien fet un equip per a pujar, amb molta gent del Ripoll, de Primera Catalana. I em diu, sorprès: “Heu fet molts canvis vosaltres aquest any, també”. Li vaig respondre que teníem set jugadors nous: cinc que venen del Olímpic B, un del juvenil, i un veterà repescat. Set novetats, però tots de casa.
L.G.D.: És un plantejament totalment diferent.
J.V.: Absolutament. Amb aquestes novetats hem tingut jugadors que s’han consolidat d’una manera extraordinària, i això fa equip, fa calor i que l’olla bulli.
L.G.D.: I per aquest any vinent, hi ha cap equip al que calgui vigilar de prop?
J.V.: Bé, ho hem de pensar. Hi ha equips amb moltíssima qualitat que aspiren a l’ascens, com el Gironella, i nosaltres esperem fer un paper digne contra ells. Encara no sabem quins equips ens tocaran al nostre grup, però. Tot i així, sincerament, amb aquest equip, adaptant-nos i treballant, no tenim perquè tenir massa problemes per a mantenir-nos a la categoria. Si baixem no serà cap drama però, això ja ho dic a dia d’avui.
L.G.D.: Quin paper té l’afició en aquest ascens?
J.V.: Jo crec que ha estat important. T’explicaré una altra anècdota que ho exemplifica: al darrer partit a casa que vàrem jugar contra l’Ametlla, que és l’equip cuer, i vàrem empatar a dos ens va venir a veure en Toni Jiménez, el segon entrenador de l’Espanyol, que és d’aquí de la Garriga. Ens preguntava si amb tant públic ens havíem posat nerviosos, i el jugador a qui li havia dit li respon: “No, si sempre ve molta gent”. Això ens esperona, ens ajuda. A casa i a fora sempre tenim molta gent. Recordo que a Campdevànol, on jo no hi havia anat en ma vida, coneixia a tothom. Tenim una afició molt consolidada, una part de fa molts anys, i la canalla, que porta als seus pares. Tenim aficionats que vénen a veure’ns cada setmana des de Taradell, que s’han aficionat al joc de l’Olímpic. Quan un nen del nostre club ens diu “jo vull jugar al primer equip de l’Olímpic”, això vol dir alguna cosa.
L.G.D.: Algun missatge per a l’afició?
J.V.: Ells són gent molt important per a nosaltres, ens ho hem passat molt bé i ens hem il·lusionat molt amb aquest equip, ens hem enganxat, i esperem que l’any que ve seguim gaudint i que si les coses no van tant bé no ens abandonin. De ben segur que no ho faran, són gent molt implicada amb l’equip i amb el club.
Text i fotografia: Marc Bellmunt
