Em passa a buscar una amiga, anem xino xano cap can Raspall, amb el sol als ulls. Al carrer Figueral s’hi sent olor de llessamí, d’algun jardí privat. Com dirà en Max Besora una estona després “Sí, diria que ja ve la primavera!”, això sembla, sí, el sol, la coca-cola, can Raspall sota els llorers que deixen caure la flor per l’aire… Ambient perfecte. Agafeu les cadires, gent que arriba, seiem al pati de can Raspall i admirem-nos d’aquest temps que ens ha regalat la pluja d’ahir i comentem el puestu, que sembla mentida que no es recuperés abans.
L’Albert Benzekry presenta el recital. Albert Forns, de Granollers i Max Besora. La generació dels 80, consolidada, polièdrica, intel·lectual i gamberra. “O dit d’una altra manera, un dels dos hi sobra en aquesta ciutat, perquè no m’arribes ni a la sola de la sabata, no tens estil ni xispa, el meu revòlver està a punt per disparar”. El seu ritme d’estampida de bestiar que s’aproxima jugant a la xarranca ens deixa garratibats a la cadira només començar, no té temps per perdre, els seus ulls es claven al públic, que no acabem de saber quin és el nostre paper ni si en Besora ens acaba de respectar del tot. Amic burleta, amic, al capdavall.
Torn de l’Albert Forns, més tranquil, mes parsimoniós, però que cala. El públic li recomana que posi bé el micròfon (això és un poble, tu, aquí no hi ha distàncies, això és can Raspall i la gent que seu escoltant es coneix de sobres, perquè quasi sempre som els mateixos). Sembla que digui els poemes a casa seva, per si mateix, veient com sonen. Però si en Besora entra ràpid per l’entusiasme que traspua, l’Albert Forns deixa que ens emmotllem a poc a poc a cada poema, amb un encaix calculat. Llavors, els seus versos fets d’espai domèstic i de multitud de lectures i de paisatges es deixen beure a petits glops.
És a dir: dues formes de dir diferents o dues posicions: l’una, guanyar-se el públic amb el ritme (però el ritme propi, no pas venut per agradar) i l’altra, esperar que el públic escolti allò que ha de ser escoltat. En bona part és per això que aquest tàndem, avui dia 29 d’abril, a can Raspall, funciona i la gent demana el bis després de la sentència de l’Albert ” l’escriure ho mata tot”.
I apa, patates, olives i cava, xerrar i cap casa, a esperar que la resta de programació valgui tant la pena com el que hem pogut veure fins ara, que de moment ha sigut touché. Divendres que ve, cerca-tasques, o córrer-bars o com li vulgueu dir amb els ara ja canònics Casasses, Pedrals, Tomàs Àries, i Pau Vadell, i vosaltres els qui vulgueu. Compreu el tiquet a l’Illot, el Refugi o a la Calma, tant se val, però no hi ha excuses per aquells que diuen que s’avorreixen, a la primavera no hi ha excuses.
