The digital age has changed more than how we learn. It’s changed what we need to learn. A paradox of our educational system is this: The expectations of universities define what schools, both Primary and Secondary, aim to teach. It is our universities which define our understanding of what it is to be an educated man or woman. University campuses are still seen as the source of the newest thinking and of the generation of new ideas, the cutting edge, pointing us to where we’re headed.
But our world is changing very rapidly. Think of the growth of social networks in recent years, the almost universal acceptance of gay marriage, the rise of China and stem cell research. Most companies look nothing like they did 50 years ago. 25 years ago nobody carried a mobile phone and the concept of internet was unimaginable to most. Yet school education changes remarkably little over time. In many countries educational reform has become a highly politicized feature of debate, with educators and ultimately students at the mercy of political whims and ploys. For those seriously dedicated to educational research, and its application in the classroom, changing curriculum has been likened to moving a cemetery.
Despite the proof of an enormous body of research into children’s thinking and learning in the past 30 years, changes in the classroom have been slow to come about. Maybe ‘inertia’ is the reason why the majority of classrooms nationwide still have children sitting in rows, rather than in groups, trying to learn about the world around them through text books, from which they answer questions at the end of each chapter, rather than design their own answers to their own questions using the wealth of information resources now at the disposal of every household. Why are children still memorizing material which they don’t understand in order to pass a test and be given a number which supposedly proves that they do?
It is interesting to speculate: If the educational system is drastically altered to reflect the structure of society TODAY and what we now understand about how people learn. How will what we teach be different?
Move away from the content-driven programme
Education will be more about how to process and use information and less about imparting it. This is a consequence of both the proliferation of knowledge — and how much of it any student can truly absorb — and changes in technology. Before the printing press, scholars had to memorize “The Canterbury Tales” to have continuing access to them. This seems a bit ludicrous to us today. But in a world where an entire university library can be accessed on a mobile device with search procedures that are vastly better than any card catalogue, factual mastery – learning by rote, or memorization – will become less and less important.
Base your classroom practice on group work
An inevitable consequence of the knowledge explosion is that tasks will be carried out with far more collaboration. More significant, collaboration is a much greater part of what workers do, what businesses do and what governments do. Yet the great weight of work a student in our country does is done alone at every level in the educational system. Indeed, excessive collaboration with others is even viewed suspiciously and goes by the name of cheating!
For most people, school is the last time they will be evaluated on individual effort. One famous international investment bank has a hiring process in which a candidate must interview with upward of 60 senior members of the company before receiving an offer. What is the most important attribute they’re looking for? Not exam scores or whether they have a ‘Proficiency’ certificate, but the ability to work with others.
As greater value is placed on collaboration, surely it should be practiced more in all our classrooms.
New technologies have already profoundly altered the way knowledge is conveyed. Electronic readers allow material to be constantly revised, and to incorporate audio and visual effects. Think of a music text in which you can hear pieces of music as you read, or a history text in which you can see film clips about what you are reading.
Similarly, using in-class electronic boards, it makes sense for older students to watch footage of the clearest algebra teacher or the most lucid analyst of World War II rather than having thousands of separate efforts from individual teachers. Teachers have more time for direct discussion with students — not to mention the cost savings — and material is better presented. In a study carried out in the United States in 2008 in Harvard University among first and second-year medical students, those who used accelerated video lectures reported being more focused and learning more material faster than when they attended lectures in person. The use of the electronic board in Primary classrooms is already showing similar results – children focus more quickly and stay in the ‘learning zone’ for longer when stimulated by material on the board.
Daniel Kahnemann, Nobel prize winner and author of “Thinking, Fast and Slow,” claims that we now understand the processes of human thought much better than we once did. We are not rational calculating machines but collections of modules, each programmed to be skilled at a particular set of tasks. Not everyone learns most effectively in the same way. And yet in the face of all this evidence, why are national school systems still relying almost entirely on passive learning? Students listen to the instructor or they read and then are evaluated on the basis of their ability to demonstrate content mastery. Why, given the evidence, are they not being asked to actively use the knowledge they are acquiring?
Active learning classrooms, which cluster students at tables, with furniture that can be rearranged, and with integrated technology, help teachers interact with their students through the use of media and collaborative experiences. Still, with the capacity of modern information technology, there is much more that can be done to promote dynamic learning.
The world is much more open, and events abroad affect the lives of all of us more than ever before. This makes it essential that the educational experience breed cosmopolitanism — that students have international experiences, and classes in the social sciences draw on examples from around the world, underpinned by the principles of the basic rights of all people. It seems logical, too, that more in the way of language study be expected of students.
English’s emergence as the global language, along with the rapid progress in machine translation and the fragmentation of languages spoken around the world, make it clear that the substantial investment necessary to speak English fluently is more than universally worthwhile – it is essential, whether for doing business with Asia (the Chinese are mastering English far more quickly than we are mastering Chinese), or communicating at a field hospital in Africa.
Universities will place much more emphasis on the analysis of data. Of course, we’ll always learn from history. But the capacity for analysis beyond simple reflection has greatly increased. Children need to be encouraged to think independently from the outset, form opinions and learn how to defend them – not have their active and enquiring minds paralysed by narrow worksheets and dull textbook rituals.
In an earlier era, when many people were involved, for example, in surveying land, it made sense to require that almost every graduating student know something of trigonometry. Today, a basic grounding in probability statistics and decision analysis makes far more sense.
A good rule of thumb for many things in life holds that things take longer to happen than you think they will, and then happen faster than you thought they could. Think, for example, of the widespread use of the e-book, or the coming home to roost of debt problems around the industrialized world. Here’s to the hope that the next quarter century will see more changes in education than the last three combined.
Aleshores, què necessitem saber? (Versió en català)
L’era digital ha canviat més que la manera que tenim d’aprendre. Ha canviat les coses que hem d’aprendre. Una de les paradoxes del nostre sistema educatiu és la següent: les expectatives de les universitats defineixen l’objectiu educatiu de les escoles, tant primàries com secundàries. Són les nostres universitats les que defineixen la imatge del que és ser homes o dones cultes. Els campus de les universitats segueixen sent vistos com la font dels pensaments més moderns i de la creació de noves idees, les més innovadores, que ens assenyalen cap a on ens dirigim.
Però el nostre món canvia molt ràpid. Penseu en el creixement de les xarxes socials en els darrers anys, l’acceptació gairebé universal dels matrimonis gais, el desenvolupament de la Xina o la investigació amb cèl·lules mare. La majoria de les empreses no s’assemblen gens a com eren fa 50 anys. Fa 25 anys ningú portava un telèfon mòbil i el concepte d’internet era inimaginable per a la majoria. No obstant això, l’educació ha canviat molt poc en aquest temps. En molts països, la reforma educativa s’ha convertit en un tema de debat molt polititzat, en el qual els educadors i els estudiants han quedat en última instància a mercè dels capricis i les tàctiques polítiques. Per a aquells que es dediquen seriosament a la investigació educativa i a la seva aplicació dins de l’aula, canviar el currículum és més difícil que moure un cementiri de lloc.
Malgrat el que demostren una gran quantitat d’investigacions sobre el pensament i l’aprenentatge dels nens en els darrers 30 anys, els canvis a l’aula han trigat a sorgir. Potser és per “inèrcia” que la majoria de les aules de tot el país encara tenen els nens asseguts en files en lloc de tenir-los en grups, tractant d’aprendre coses sobre el món que els envolta a través dels llibres de text i responent a les preguntes del final de cada capítol en lloc d’intentar respondre a les seves pròpies preguntes mitjançant la gran quantitat de recursos que totes les llars tenen a la seva disposició. Per què els nens encara memoritzen una matèria que no entenen per tal d’aprovar un examen i se’ls valora amb una xifra que se suposa que demostra que sí que l’entenen?
Hi ha preguntes que és interessant fer-se: Si el sistema educatiu es veu dràsticament alterat per reflectir l’estructura de la societat d’avui dia i el que ara sabem de com aprèn la gent, com serà de diferent el que ensenyem?
Allunyeu-vos dels programes de contingut dirigit
L’educació es basarà més en com processar i utilitzar la informació i menys en com impartir-la. Això és una conseqüència tant de la proliferació de coneixements (i la quantitat real que un estudiant pot assimilar) i els canvis en la tecnologia. Abans de la impremta, els intel·lectuals havien de memoritzar Els contes de Canterbury per tenir-hi un accés permanent. Això, avui dia, ens pot semblar absurd. Però en un món en què podem accedir a tota la biblioteca d’una universitat des d’un dispositiu mòbil amb uns mecanismes de recerca molt millors que qualsevol sistema de fitxes, el domini de les dades per memorització serà cada vegada menys important.
Cal basar la pràctica de l’aula en el treball en grup
Una conseqüència inevitable de l’explosió del coneixement és que les tasques es duran a terme amb molta més col·laboració. I encara més, la col·laboració és una part molt important en les tasques que duen a terme els treballadors, les empreses i els governs. No obstant això, la major part de la feina dels estudiants del nostre país la fan sols en tots els nivells del sistema educatiu. De fet, l’excessiva col·laboració amb els altres encara és vista amb recel i se la compara amb fer trampa.
Per a la majoria de la gent, l’escola és l’últim lloc en el qual se’ls avalua l’esforç individual. Un famós banc d’inversió internacional té un procés de contractació en què un candidat ha de entrevistar-se amb més de 60 membres sènior de la companyia abans de rebre una oferta. Quin és l’atribut més important que estan buscant? No són puntuacions d’exàmens ni un certificat de competència, sinó la capacitat de treballar amb els altres.
Com que el treball en equip afegeix més valor, sens dubte s’ha de posar més en pràctica a totes les nostres classes.
Les noves tecnologies han alterat profundament la forma en què es transmet el coneixement. Els formats electrònics permeten que el material es revisi constantment, així com que s’incorporin efectes visuals i sonors. Penseu en un text musical en el qual es puguin escoltar les peces de música mentre el llegim, o en un text d’història on es puguin veure fragments de les pel·lícules de les quals parla.
De la mateixa manera, el fet d’utilitzar pissarres electròniques fa que els estudiants més grans puguin veure les seqüències de la mestra que explica més clarament l’àlgebra o de l’analista més entès en la Segona Guerra Mundial en comptes de rebre les diferents explicacions de cada professor. Els professors tenen més temps per al debat directe amb els estudiants (això sense esmentar l’estalvi de costos) i la matèria es presenta millor. En un estudi dut a terme als Estats Units el 2008 a la Universitat de Harvard entre els estudiants de medicina de primer i segon any, aquells que havien realitzat cursos audiovisuals intensius van afirmar que havien estat més concentrats i que havien après més matèria i més ràpid que quan assistien a classes presencials. L’ús de la pissarra electrònica a les aules de primària ja està mostrant uns resultats similars: els nens es concentren més ràpidament i es mantenen a la “zona d’aprenentatge” durant més temps.
Daniel Kahnemann, guanyador d’un premi Nobel i autor de Pensar, ràpid i lent, afirma que ara entenem els processos de pensament humà molt millor que abans. Nosaltres no som màquines racionals de calcular, sinó col·leccions de mòduls, cadascun programat per tenir habilitats en un conjunt de tasques determinat. I sabent tot això, per què els sistemes educatius nacionals se segueixen basant gairebé de manera exclusiva en l’aprenentatge passiu? Els alumnes escolten el mestre o llegeixen, i després s’avalua la seva capacitat de demostrar el domini del contingut adquirit. Per què, amb les proves que tenim, no se’ls demana que utilitzin activament els coneixements que estan adquirint?
Les aules d’aprenentatge actiu, en les quals s’agrupen els estudiants en diferents taules, amb mobles que es poden reordenar i amb tecnologia integrada, ajuden als mestres a interactuar amb els seus alumnes a través de l’ús dels mitjans i del treball col·laboratiu. No obstant això, amb la capacitat de les noves tecnologies de la informació, es poden fer moltes més coses per promoure l’aprenentatge dinàmic.
El món és molt més obert, i els esdeveniments de fora afecten les nostres vides més que mai. Això fa que sigui essencial que l’experiència educativa aconsegueixi que els alumnes siguin més cosmopolites, que tinguin experiències internacionals. Les classes de ciències socials s’inspiren en exemples de tot el món, recolzats pels principis dels drets fonamentals de totes les persones. Sembla lògic, per tant, que s’esperi més dels estudiants pel que fa a l’aprenentatge de llengües.
La consolidació de l’anglès com a llengua global, juntament amb el ràpid progrés en la traducció automàtica i la fragmentació de les llengües que es parlen a tot el món deixen clar que la inversió necessària per parlar anglès amb fluïdesa és més necessària que mai a nivell mundial; és essencial, ja sigui per fer negocis amb Àsia (els xinesos aprenen anglès molt més ràpid del que nosaltres aprenem xinès), o per comunicar-se en un hospital de campanya de l’Àfrica.
Les universitats posaran molt més èmfasi en l’anàlisi de les dades. Per descomptat, sempre aprendrem de la història. No obstant això, la capacitat d’anàlisi més enllà de la simple reflexió ha augmentat considerablement. Cal animar els nens a pensar de forma independent des del principi, a formar opinions i aprendre a defensar-les, en comptes de permetre que les seves ments actives i curioses quedin estancades entre fitxes i llibres de text avorrits.
Fa temps, quan moltes persones es dedicaven a la topografia, tenia sentit exigir que gairebé tots els estudiants que s’havien de graduar sabessin alguna cosa de trigonometria. Avui dia, tenir una bona base en estadística i probabilitat o en la presa de decisions té molt més sentit.
Una bona regla a seguir en molts moments de la vida sosté que les coses triguen més temps a passar del que ens pensem, i després passen més ràpid del que pensàvem que podrien passar. Tenim com a exemples l’ús generalitzat del llibre electrònic o els problemes del deute que han passat factura al món industrialitzat. Esperem que el proper quart de segle puguem veure més canvis en l’educació que en el conjunt dels tres darrers.
