Ramon Coma, amb trenta-cinc anys d’experiència ensenyant i autor del llibre “L’educació low cost” (ed. Malhivern), que es presentarà a la Garriga el proper dia 18 d’abril, a les sis de la tarda a Can Ramos, ens cita al Consell del Poble de Llerona, una escola de la República amorosament conservada, un símbol d’un progrés educatiu que va voler trencar amb l’educació tradicional lligada a l’església. Asseguts davant l’entrada de l’escola, al costat del que era la casa de la mestra, Coma ens parla sobre valors, desvalors, la pèrdua de l’interès per la educació i com aquesta és la base de tota societat.
La Garriga Digital: Com valora la seva experiència com a professor?
Ramon Coma: La valoro positivament. Jo sóc professor per vocació, ho tenia clar ja quan vaig entrar a la universitat en el seu dia. De fet, hi vaig entrar perquè una professora que vaig tenir al batxillerat em va orientar i, a partir d’aquí, jo estic content i orgullós de ser educador.
L.G.D.: Deu ser una feina molt vocacional.
R.C.: Jo considero que sí. Avui hi ha gent que contraposa la professionalitat a la vocació, però jo penso que van vinculades.
L.G.D.: Què el porta a escriure el llibre L’educació low-cost? D’on surten aquestes reflexions?
R.C.: Bé, jo he escrit llibres tècnics, diverses investigacions… Però un llibre com aquest, de vivències, on hi reflecteixo la meva opinió personal i en el que em declaro amb el que dic, no n’havia fet cap. Havia escrit articles per premsa i històrics, també, però un llibre així crec que ara era el moment d’escriure’l.
Estem en una situació una mica peculiar per a tota la societat, amb la crisi econòmica i les circumstàncies que ens envolten, i des del món de l’educació crec que és hora que la gent que coneixem la base, la trinxera, comencem a parlar. Tothom s’atreveix a parlar d’educació, resulta molt fàcil i, a vegades, se’n parla amb un desconeixement preocupant.
L.G.D.: És un llibre que toca diversos àmbits de la societat. Tots els aspectes d’una societat sorgeixen de la seva educació?
R.C.: Sí, jo crec que sí. L’educació és una cosa sempre vinculada a valors; els valors els genera la societat alhora que la diversitat de la societat genera diferents tipus de valors: és el que passa ara, hi ha un contrast de valors, però no hauria de ser un contrast no harmònic.
L.G.D.: La diferència no té perquè ser desigualtat.
R.C.: Exactament. El que s’ha de fer, però, és consensuar els valors que volem. Jo ho tinc claríssim, penso que l’escola ensenya valors, que els ha de transmetre i que han de ser els democràtics. Però això ho hem de consensuar. De què parlem quan parlem de valors democràtics? De participació, per exemple: és un valor que cal fomentar.
L.G.D.: I més enllà de la participació?
R.C.: Jo crec que hi ha valors clàssics a la cultura europea, com la humilitat, l’esforç o la responsabilitat. I es parla molt de l’esforç, però l’esforç no és suficient per si sol, és una cosa a la que t’hi has d’acostumar, i si fem una educació que facilita, que supleix els passos dels nens, aquests s’ho troben tot fet. I et posaré exemples concrets: cada dia a les escoles es tiren un munt d’entrepans al contenidor. Per què passa això? Passa, per una banda, perquè els nens no tenen gana. Si no tenen gana, per què els posem tant menjar? I segona, la més greu, perquè els pares els fan l’entrepà. Si els alumnes se’l preparessin ells el dia que tenen gana, si els deixéssim ser autònoms, no llençarien l’entrepà.
Al meu institut hem fet un estudi segons el qual cada any podríem arribar a recollir tres-cents quilos d’entrepans a l’any. És un exemple concret, una falta, els pares suplim, protegim, fem l’entrepà quan els nostres fills ja estan ben alimentats. Estan sobrealimentats i sobreprotegits, i els hem de deixar ser autònoms i que, si tenen gana, es facin l’entrepà perquè, si se’l fan ells, se’l menjaran i no el llençaran.
L.G.D.: La crisi de valors es diu que fa molt que dura, però potser la crisi econòmica està fent que la societat se n’adoni.
R.C.: La gent s’està adonant molt de totes les mentides amb les quals hem viscut, de que ens estaven venent gat per llebre i de que aquí hi ha uns grans aprofitats. Per a mi l’educació és ensenyar a pensar, a qüestionar, a ser crític, i hi ha una sèrie de personatges que ja comença a ser hora que els posem davant un tribunal. Si no, quin sentit donem de la justícia? Ens hem carregat sistemàticament els valors! La justícia és un valor bàsic, i ha de ser equitativa. Si els nostres alumnes, els futurs ciutadans, veuen que no n’hi ha de justícia, no hi creuran. Més aviat, jo crec que els darrers anys hem creat una convicció de que el que preval són els desvalors.
L.G.D.: Una societat del tot s’hi val.
R.C.: Exactament.
L.G.D.: L’escola transmet bé els valors que hauria de transmetre?
R.C.: No sempre. Però no comparteixo que l’escola sigui més culpable que altres sectors. L’escola és el reflex de la societat, i va coixa perquè la societat va coixa. El que hem de veure després, des d’un punt de vista equitatiu, és el que fem per a l’escola, i el que estem deixant de fer per a l’escola. La formació del professorat hauria de ser mil vegades millor, i s’hauria d’ensenyar a la gent a ser competent. No hem de transmetre informació, els nois ja la saben cercar, ja la tenen a l’abast, però no saben delimitar-la. El que els hem d’ensenyar ara és a seleccionar la informació.
L.G.D.: L’etern debat dels continguts contra les aptituds.
R.C.: Correcte, i això implica una necessitat de formació pel professorat, cosa es fa posant èmfasi en les experiències que s’estan fent, hi ha instituts que ho estan treballant molt bé. Però això mai és notícia, ni tan sols dins del Departament d’Ensenyament.
L.G.D.: Si això mai és notícia, quins canvis s’haurien de fer als mitjans de comunicació?
R.C.: També són un reflex de la societat, però el gran problema que tenen és que sempre surt més barat i rentable l’aspecte negatiu. Els aspectes positius difícilment creen massa entusiasme a la gent, i com que som éssers primaris i massa sovint ens domina el cerebel i no la matèria grisa, es posa l’èmfasi al morbo. Jo reclamo que es doni una finestra a les coses positives, a la investigació, a la recerca.
Ara mateix, no fa un mes encara, uns alumnes que fa temps que estan treballant sobre robòtica a Torelló han guanyat tres vegades el concurs d’investigació d’Espanya, però això no ha tingut transcendència. Volien anar a Estats Units i no tenien un cèntim per a anar-hi. La Vanguardia els va posar un dia al diari i automàticament salta Gas Natural i els paga el viatge. Per a Gas Natural els nou mil euros que costa el viatge no són res i li fan molta millor publicitat que qualsevol anunci.
Per què no posem èmfasi en el positiu? També serviria per a motivar als estudiants, per a donar un referent d’esforç. Si es veuen valorats per la societat s’animaran i animaran a d’altres que s’esforcen en silenci. No estem parlant de la societat del coneixement? La inversió en formació i coneixement és a mig i llarg termini, però és la que ens ha de crear en el futur llocs de treball.
Aquest és un país de pandereta, de televisió escombraria, aquesta és la realitat que veig. Tanmateix, cal ser crític i equitatiu arreu. Les escoles no són perfectes, s’hi han de canviar moltes coses, com la formació del professorat, la burocràcia… Els professors incompetents no han de fer de professors, han de fer una altra cosa.
L.G.D.: Estàvem parlant primer de l’escola i després de la societat i els mitjans de comunicació. L’altre vehicle de transmissió de valors és la família. Ho fan bé els pares?
R.C.: Bé, com a tot arreu, hi ha diversitat, però en general es veu una certa immaduresa per a assumir la paternitat. És a dir, hi ha pares que descobreixen el difícil que és ser pare quan el nen és allà i els comença a molestar. Veuen que els trenca els horaris, descobreixen que no poden sortir de nit sempre que voldrien, que tenen una responsabilitat. La presa de responsabilitats s’ha anat endarrerint en l’edat, hi ha molts pares que assumeixen la paternitat molt tard i tenen un sentiment de culpabilitat. Treballen fora de casa moltes hores, els nens són a extraescolars fins tard i, és clar, quan són junts volen estar bé de totes totes. I educar és saber dir no, i t’has d’enfadar, has de parlar…
L.G.D.: Es defuig el conflicte?
R.C.: Evidentment. Educar és educar en el conflicte, saber-lo afrontar amb tranquil·litat, sense crits. L’altre extrem és el dels que criden tot el dia als nanos, que arriba un moment que posen una paret, es blinden i no fan cas. Però jo trobo que en aquesta culpabilitat hi ha una falta d’intervenció, es delega la responsabilitat portes enfora. L’educació és cosa dels professors, que per això en són professionals, es pensen. Penso que l’educació s’ha de fer en equip, és tota la tribu, la societat, la que ha d’educar.
L.G.D.: Tornem un cop i un altre cap a un cert desinterès social per l’educació.
R.C.: Jo el desinterès no li penjaria a tothom per igual. Les famílies, més aviat, crec que senten impotència, els costa assumir responsabilitats i afrontar aquestes situacions. Opino que hi ha altres sectors, els governs, de tots els colors, per exemple, que s’interessen molt menys. Falta una convicció clara de futur, qui creu en l’educació sap que els resultats d’aquesta són a mig i llarg termini. Això, d’entrada, ja és contradictori i complicat pels polítics, que volen resultats a quatre anys per a lluir-los i que els tornin a votar. Més que polítics necessitem…
L.G.D.: Mestres?
R.C.: Gent que no vulgui treballar pels altres només per a gaudir dels rèdits. Crec que necessitem bons polítics, però polítics que no busquin el benefici personal, que sàpiguen renunciar, que sàpiguen que segurament tot allò que facin per l’educació li donarà fruits a d’altres polítics posteriors. Necessitem estadistes, gent que sàpiga mirar a mig i llarg termini, més que polítics que vulguin lluir-se d’avui per demà. L’educació no es pot comparar amb això que fan alguns, grans aeroports “de l’avi”, que els fan pensar que a tots ens caurà la baba. En educació això no es pot fer, els resultats vindran amb les generacions que pugin més formades, que siguin més competents, més competitives.
L.G.D.: Si li pogués donar un sol consell a un pare que té problemes amb l’educació dels seus fills, què li diria?
R.C.: Que els deixin assumir les responsabilitats que els pertoquen i que facin confiança als professors que els aconsellen. Quan un professor et diu que una cosa és responsabilitat de l’alumne, que li deixis fer, encara que s’estavelli el primer dia o el segon, que no li faci tot. Molts pares supleixen el nen; abans de que caigui ja són a sobre posant-li un coixí. Deixeu que caigui, no li passarà res, s’aprèn amb la experiència. Aquest és un dels grans mals de la societat, la sobreprotecció.
L’altre consell seria que els facin treballar més, no a nivell d’estudis, sinó col·laborant a casa, assumint responsabilitats des de petits, que vegin que les coses valen diners i que s’ha de comprar racionalment, que s’ho han de guanyar. Si es comencéssim amb aquestes petites coses, els nanos sabrien molt millor què és l’esforç, la voluntat, el que costa assumir les coses. No ho saben perquè no ho han experimentat.
Text i fotografia: Marc Bellmunt
