Merhaba, peix fresc!

0
120

Molt sovint la casualitat i la sort del turista accidental acompanyen les troballes més inesperades i gratificants. Després del passeig de l’últim dia pel barri de Taksim i de guaitar, embadalits, la torre Gàlata fent un glop en un terrat davant mateix d’aquesta, baixem cap al riu vers el pont de Gàlata, que hem de creuar per tornar a l’hotel. Abans, però, ens desviem cap a la dreta per on s’endevina una petita llotja, amb barques de pescadors allà mateix. Els peixets encara salten a les galledes i són venuts tant frescos que et fugirien de les mans. Els pescadors de seguida t’ofereixen els fruits d’aquella mar tan propera de forma animada. Quin prodigi, de vida i d’immediatesa gastronòmica: el ritme trepidant de la mar a la graella.

08_merhabaAl final del petit passeig on s’hi ha improvisat aquesta llotja, trobem el tresor amagat del Sultà: un parell de restaurants locals ocultats en la fosca, a l’aire lliure i freqüentats només per gent del país. Conscients de la sort d’aquest descobriment autòcton tant genuí, no dubtem a agafar una taula. El local està ple de gom a gom i, després de seure, no en queda ni una cadira lliure. Ens porten brases calentes amb una pala enorme, que aboquen a sota de la taula en un braser que ens escalfa les cuixes i l’esperit.

Tenim el Bòsfor arran d’estovalles i estem a la llum de la lluna despenjada de la bandera turca, col·locada al cel damunt nostre girada del revés, en una nit estrellada i plàcida. Al davant, l’aigua tranquil·la i, a l’altra riba, l’esplèndida vista de la mesquita de Solimà el Magnífic: Süleymaniye, amb aquesta lluna creixent, que ens acompanya i la corona. Veiem també el Basar de les Espècies amb els seus aromes que podrien endevinar-se des de l’altra banda del riu estant. Amb aquest escenari, ens disposem a degustar un àpat de peix fresc.

A peu de la Banya d’Or, la remor de l’aigua es solapa amb la remor provinent de les taules, de turcs garlant. Demanem, amb gestos, senyals i agitant les mans. L’home gran que porta l’establiment ha somrigut quan l’hem saludat en el seu idioma, i es mostra amable i intenta iniciar una conversa en turc, que no podem seguir. El seu somriure per sota d’aquell bigoti molsut i estirat ens dóna la benvinguda.

Ens arriben els peixos que havíem demanat, amb la graella marcada i fumejant calents, amb un aroma de Bòsfor i de frescor que perfuma l’aire, i et fa salivar quan el plat del comensal veí et passa fregant el nas. Es distribueixen les menges i tots quatre assistim a un espectacle gastronòmic majúscul, envoltats de remors i davant d’una vista que ens omplen i ens delecten.

La carn d’aquests nedadors de la Banya d’Or és tant fresca que em vénen ganes d’alçar-me amb la boca plena i  de girar i girar, com els dervixos turcs, i entrar en comunió amb Alà, Déu o el cuiner en cap mateix, en un èxtasi gustatiu-espiritual que em transporti al més enllà, desfent-me de l’ego mitjançant no ja l’amor sinó el gust i l’olfacte, les textures i aquells aromes intensos.

Ei, merhaba, peix fresc; li pessigo la galta com fan ells amb qui troben bonic, i li trec la carn fina amb sabor de brases. En un moment, mentre degusto aquest sopar i en el precís instant de trànsit giratori i gustatori, em vénen a la memòria els racons i els moments d’Istanbul que hem vist aquests dies: els seus basars plens d’espècies i fruits secs, els vapors i la fressa de les converses en veu baixa a l’hammam, les köfte i els cis kebabs maridats amb iogurt a prop de l’hotel, les seves gents posant-se la mà al pit en senyal de gratitud, aquelles construccions immenses que no havia vist mai, aquell encís meravellós d’unes i altres civilitzacions. La seva cuina és també això: una mescla entre el Bizanci i l’imperi otomà, entre orient i occident. I això es fa també evident quan desprès de l’àpat ens prenem un raki, a la salut dels viatgers intrèpids i de la primera gust-periència davant d’Àsia; d’un glop em tornen les fotografies i els aromes del meu carrer a Rethimno: la pita souvlaki del costat de casa, les spinakopites de la panepistimio kriti, els dolmades d’aquell restaurant… Alguns sabors es mesclen a Creta com els d’aquesta nit al Bòsfor, i enriqueixen la taula, tan com l’ànima, la cultura i les civilitzacions.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.